Segons l’Estatut, Catalunya té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne (article 8). De manera no-oficial s’han anat creant una sèrie d’imatges que de manera gràfica permeten a la gent sentir i demostrar el fet de pertànyer a una comunitat, en aquest cas Catalunya.
Segons els moments històrics i polítics, els símbols més emprats han estat l’escut (en totes les seves formes i maneres fins arribar als adhesius), la barretina, la sardana, la Moreneta, els castellers, el pa amb tomàquet i el Barça, per donar només alguns exemples.
Jo mai no he arribat a entendre l’elecció del burro català o l’ase català, ni m’hi he sentit mai identificat. Segurament va ser una elecció rebuscada per tal de contrarestar la presencia del “toro de Osborne”. Oposar la paciéncia a la força bruta, destacar el bon caràcter enfront a una reacció salvatge etc. etc. segur que van ser arguments a l’hora de triar el burro.
Tret de donar l’ocasió a fer brometes sobre els catalans i els rucs, desconec fins a quin punt la imatge de l’ase ha servit per valorar el caràcter català més enllà de l’Ebre i dels Pirineus. Posats a fer, jo crec que els castellers representen molt millor el nostre tarannà general i simbolitzen millor l’actitud que els catalans han de practicar ara més que mai.
Un castell humà només es pot fer amb l’actuació coordinada de tots, i demana no solament força sinó també treball d’equip i poc protagonisme individual. Justament les qualitats que trobem a faltar entre els polítics en un moment que el castell català acaba de començar a alçar-se. Tothom pot trobar el seu lloc en un castell: la pinya, el tronc, el pom de dalt, el folre, les manilles i els puntals donen la possibilitat de trobar el lloc més adient a les qualitats de cadascú.
Deixem-nos per un temps del burro i pensem en el símbol dels castells per tal de no desaprofitar cap esforç per aixecar entre tots la pàtria que volem.
