ELS RUI-ESCÈPTICS

Els catalans canviem de parla fàcilment. Ens posem a la pell de l’altre i no ens fa res oblidar els nostres drets. Som simpàtics, de natural. Potser ho portem als gens. I la cosa ha de ser quelcom profund, ancestral, perquè amb la mateixa desimboltura que ho fem amb la parla, ara els independentistes ens canviem de jaqueta: Havíem saltat la pantalla del 9-N. Tanmateix, si cal i amb un esplèndid somrís, estem disposats a tornar-hi.  
 
Tornem al referèndum. Aquest sí, serà el definitiu, diem. No importa que tingui massa de 9-N, massa d’escenari: hi tornarem, si cal! No importa que es fonamenti en el pit i collons: hi tornarem, si cal! No ens fixarem en la imprecisió legislativa, en la poca, minúscula, precisió jurídica: hi tornarem, si cal! No valorarem la mínima inconcreció política de les formacions nacionals, estatals i dels organismes i òrgans socials, oficials, etc: hi tornarem, si cal! No mirarem si s’actua sense cap marc de referència acordat internacionalment: hi tornarem, si cal!
 
Aquest referèndum no commou als Rui-escèptics. Perquè: Qui el vol, aquest referèndum? Els de Podem? El PSC? Els espanyols? La Comunitat Europea? Per què l’hem de fer, aquest referèndum? Els britànics no en fan de referèndums d’aquesta classe. Queda clar, no? Ells primer, fan una DUI i fan saber que són sobirans. Després decideixen. Això és, exerceixen la sobirania urbi et orbi i adapten les constitucions i els pactes al resultat. Encara que una bomba esclati, ni els partits, ni els funcionaris, ni la mateixa UE hi posarà cap consideració. El brèxit ha guanyat! Prou de bròquil!
 
Allò que ens passa a nosaltres és que no tenim cultura democràtica. No havia triomfat JxSí, amb 62 diputats? Doncs, què passa? Allò que passa és JxSí no exerceix de guanyador. Al revés. Va de suplicant, de vacil·lant, de dubtós, de dèbil. Ses senyories ocupen la poltrona, però no exerceixen (i cobren com si exercissin). Van al treball, amb promptitud. Contents, fins i tot, d’ells mateixos. Satisfets. Entren, surten i fan el que toca. I un dia passa, l’altre, també. I l’altre i l’altre i l’altre… I portem així, deu mesos! (d’una legislatura de 18 mesos, ull!) (i ara ve l’agost i les merescudes vacances).
 
El programa de JxSí definia un full de ruta precís, amb calendari. Primer una declaració de sobirania (Que ha estat la manifestació càndida, des del punt de vista polític, d’un desig). Segon, hi havia el compromís d’enllestir un procés constituent vers la redacció d’una constitució (Com? Quin procés?). Tercer, aprovar una llei de transitorietat jurídica (ERC es donava un termini de 6-8 mesos per enllestir-ho, i… ja som al mes 10+ agost). Quart, convocar eleccions i proclamar la independència d’una manera unilateral (Tot a punt?).
        
Els 62 diputats de JxSí, són 29 militants de Convergència, 20 d’ERC, 1 de Demòcrates, 1 de Moviment d’Esquerres i 11 independents. Molts d’aquests diputats provenen de l’ANC i l’organització els fa costat. No obstant això, ningú empeny a enllestir el procés. S’instal·len en l’autonomia estricte i ningú els fa cap requeriment, ni els exigeix de donar explicacions a la ciutadania, per la lentitud de tot plegat: Què fa falta per declarar la independència?
 
I ara es vol tornar al carrer? Al RUI? A… Oh! Déu meu! Mireu el brèxit! Contempleu als demòcrates britànics! La seva entrega, el seu compromís, la seva decisió, el seu abrivament. Contempleu als polítics britànics!
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 3/7/16