Us reprodueixo l’article publicat al número 1368 d’El Temps, el 31 d’agost de 2010.
Tal com ens recorda Bloom, malgrat que Plató es reivindica constantment com el més fidel dels deixebles de Sòcrates, ambdós filòsofs semblen encarnar -almenys en certs aspectes- dues interpretacions antagòniques de la natura humana. Fins al punt que, en alguna ocasió, algú ha pogut afirmar que la humanitat es pot dividir entre socràtics i platònics. Tant és així que, encara que Emerson reivindica el seu vincle amb Montaigne, l’un és un admirador de Plató, mentre l’altre prefereix clarament Sòcrates. I, probablement, el vitalisme transcendentalista del primer i l’escepticisme pragmàtic del segon no són gens irrellevants en la respectiva preferència per Plató i Sòcrates. I, en aquest sentit, potser no és estrany que Emerson consideri el tràgic Hamlet com un platònic pur.
Certament, molt sovint, la puresa apareix associada al platonisme. I, molt probablement, per aquesta raó, Bloom pot afirmar que: “Els platònics són homes i dones perillosos, tant per a ells mateixos com per als altres“. I, tot seguit, afegeix que: ”Les Lleis de Plató em resulten més inquietants que els aspectes més ferotges del Deuteronomi o de l’Alcorà”, atès que “els grans moralistes es tornen salvatges amb facilitat”.
En canvi, tal com assegura Montaigne, Sòcrates és molt més pragmàtic: “Va ser ell qui va fer baixar del cel, on no feia altra cosa que perdre el temps, la saviesa humana, per a retornar-la a l’home en el qual resideix la seva tasca més justa, laboriosa i útil”. I, potser, aquest és un dels principals arguments que ens estalvien qualsevol possible confusió entre l’amor socràtic i l’amor platònic.
En concret, l’única immodèstia de Socràtes la trobem al Banquet de Plató, quan el vell mestre afirma que tan sols és una autoritat en l’amor. I, precisament, aquí rau el que Vlastos anomena “La paradoxa de Sòcrates”. En efecte, malgrat que a Sòcrates “li importen les ànimes dels camarades, la seva preocupació és limitada i condicional. Si les ànimes dels homes s’han de salvar, han de fer-ho a la seva manera. I, quan se n’adona que no és possible fer-ho, els veu esllavissar-se pel camí de la perdició amb tristor però sense angoixa”.
En ocasions, l’obstinada persistència en algun tipus d’error més emocional que intel•lectual fa transitar les amistats des de la categoria de velles a la condició d’antigues. I, en aquest camí, és l’absència de qualsevol propòsit d’esmena allò que transforma la suposada paradoxa en la més pragmàtica de les expressions amoroses.
