No, no els estem explicant la història d'Orfeu i Eurídice a les coves dels inferns de l'Hades. Som a l'any 2019 i hem vist una de les imatges més impactants i esperades de la història 'democràtica' del Congrés: els presos polítics catalans participant de la sessió d'investidura de la Mesa de Congrés i Senat. I saben per què lluïen aquell somriure de bat a bat? Per què ells, que porten gairebé dos anys entre reixes ja estan per sobre de les mirades i els comentaris de les elits que habiten en aquelles cambres que transporten l'espectador segles enrere.
Quan els ha tocat prometre el càrrec, tant Junqueras, com Rull, Turull, Sànchez i la resta de càrrecs d'ERC, JxC i algun de Podemos, han hagut de sentir (amb el consentiment de la nova presidenta, Meritxell Batet, que poc més ha pogut fer) com els cavernícoles de VOX picaven de mans i de peus des dels seus seients, com si fos el pati d'escola, o estiguessin esmicolant una pedra de sílex contra alguna bèstia moribunda. Albert Rivera ha volgut treure pit alçant la veu contra les promeses dels diputats independentistes, intentant fent veure que ell és el veritable líder l'oposició. Fins i tot Pablo Casado s'ha contingut més que ell. Venen eleccions, és clar, i tothom ha remenat la cua.
I al Senat, Raül Romeva i Jami Matamala (l'home de confiança i el valedor de Puigdemont), prometien el càrrec, abans que romeva hagués de tornar a Soto del Real, en aquest parèntesi de llibertat controlada. Un altre hooligan, Rafael Hernando, ha intentat tallar la promesa del càrrec de Raül Romeva, i després ha deixat anar un “Que se joda, desgraciado”, a micròfon obert, i no ha passat res de res. El nou president del Senat ha estat certament tolerant i no ha tallat cap promesa de càrrec, encara que fos en llengua catalana o basca. Al Senat tampoc hem vist repicar als electes.
El gran circ, més aviat la cova, o la caverna, torna a ser, una vegada més, el Congrés. Crits, picades… Batet tindrà molta feina a controlar una cambra que tolera la ultradreta, i molt poc la democràcia. Un dels moments més esperats, finalment, ha estat l'encaixada de mans d'Oriol Junqueras i Pedro Sánchez. S'ha produit dues vegades, malgrat la primera (com la primera votació del president d'ERC) no s'ha pogut veure a causa de l'actuació partidista de la càmera. La queixa dels periodistes ha fet que finalment el focus se situés en els punts més calents de la sessió d'avui, que no eren uns altres que la presència de presos polítics a la cambra de representants de la sobirania del regne espanyol. Junqueras i Sánchez s'han emplaçat a parlar, perquè ara venen unes eleccions però després vindrà el debat d'investidura al Congrés.
Un cop s'ha acabat el xou d'avui, els presos han hagut de tornar a presó, i demà els tornaran a veure per la pantalla dels seus televisors darrere dels seus advocats, perquè malgrat aquest bri de llibertat de què han pogut gaudir avui, segueixen essent jutjats per crims que no han comès i que els poden conduir a passar un màxim de 25 anys per cap a la garjola. La vicepresidenta en funcions, Carmen Calvo, ja ha deixat clar aquest matí que el proper pas és suspendre els presos polítics de diputats, una afirmació que es fa amb lleugeresa, des de la ràbia i en vigílies d'eleccions, a l'esquena d'una mesa que no s'havia constituït encara. D'Espanya no en podem esperar res, com ja sabíem també, prò diumenge venen unes eleccions a Europa on serà necessari que hi fem arribar la veu de l'exiliat Puigdemont i la del pres Junqueras, i que fem tot el possible perquè puguin trepitjar aquesta cambra. Hem de treballar per forçar Europa a obrir els ulls d'una vegada, mentre acumulem forces a Catalunya. I cap de les dues coses serà gens fàcil.
