Ara fa quinze anys, l’ONU va instituir el 9 d’agost com el Dia Internacional dels Pobles Indígenes. Des d’aleshores alguns governs els hi han demanat perdó per les injustícies del passat i altres han promogut reformes legislatives per reconèixer els seus drets. Però encara queda molt camí per fer.
Avui es calcula que 370 milions de persones en més de 70 estats pertanyen a nacions o pobles indígenes i són expressió d’una diversitat i riquesa lingüística i cultural de valor incalculable per la humanitat. Segurament són molts més tenint en compte l’obstruccionisme dels estats que volen negar-ne els drets, tota vegada que es mostren nacionalment homogenis. Pobles que encara han de lluitar perquè se’ls reconegui el dret a participar en l’ús, administració i conservació del seu territori, on hi desenvolupen des de fa segles la seva activitat econòmica, cultural, social i política, en front unes lleis que només obliguen a consultar-los i indemnitzar-los “sempre que sigui possible” davant els interessos que generen les extraccions mineres i d’hidrocarburs.
I és que els pobles indígenes segueixen sent un dels grups de població més marginats, ja que pateixen desproporcionadament una situació de pobresa i d’accés insuficient a l’ensenyament i a la salut. Molts s’enfronten quotidianament des de fa segles a la discriminació i al racisme. Són homes i dones que lluiten per aconseguir mecanismes jurídics que facin efectiva la protecció dels seus drets, com el Conveni 169 de la Organització Internacional del Treball aprovat ara fa 20 anys, o la recent Declaració Universal sobre els Drets del Pobles Indígenes aprovada el 2007 a l’ONU, marc principal de referència quant a la regulació de la seva relació amb els estats i al reconeixement i protecció dels seus drets.
Drets com el de la pròpia existència com a col·lectiu, el del reconeixement de la llei consuetudinària com a dret públic, el de la propietat de la terra, el de l’oficialitat de les pròpies llengües i el de l’educació en les mateixes i, el més elemental de tots, el dret a decidir, en virtut del qual poden determinar lliurement la seva condició política, gaudir d’autogovern i establir les seves pròpies estratègies de desenvolupament. Drets dels quals n’emanen d’altres, com el manteniment de les institucions pròpies sense detriment de la plena participació en els assumptes públics i en les institucions de l’Estat. Una Declaració que ha posat sobre la taula la necessitat de trobar fórmules institucionals que incloguin dos dels principis fonamentals del dret internacional: l’autodeterminació i la integritat territorial dels estats.
Per això, ara que a Amèrica del Sud es comencen a celebrar els bicentenaris de la independència, és pertinent recordar que a l’anomenada Amèrica Llatina viuen més de 55 milions de persones de 400 pobles indígenes diferents, la major part d’ells a Guatemala, Mèxic, Bolívia, Perú i Equador. Són pobles molt anteriors als estats actuals i han resistit més de 500 anys des de la invasió espanyola. I és un bon moment per recordar que les repúbliques criolles nascudes ara fa 200 anys no van modificar la seva condició de ciutadans de segona classe, i que el model de desenvolupament neoliberal va agreujar la seva situació de manera alarmant.
Davant d’aquesta realitat ja fa temps que la Cooperació Catalana treballa per enfortir i generar lideratges democràtics renovadors amb capacitat de transformació social entre les persones indígenes. Perquè siguin elles les que decideixin el seu futur i el seu propi model de desenvolupament.
