Els pactes que no fem entre nosaltres, els faran contra nosaltres

Que l’agenda social i l’agenda nacional puguin avançar després del #25N és el repte més important del país es denota per l’amuntegament de gestos públics que uns i altres versen sobre el possible acord de governabilitat entre ERC i CIU – o CIU i ERC per no ferir susceptibilitats en moments tant crítics -.
De fet, la nostra crisi no és la seva crisi. La nostra aposta per sortir de la crisi es demostra dia a dia, dada a dada, i consens a consens, que passa per desprendre’ns de l’escanyament que comporta un mal encaix amb  Espanya. Un mal encaix que és negoci per algunes elits i beneficiaris de certes concessions, però una condemna a l’empobriment per la gran majoria de ciutadans de Catalunya i dels Països Catalans en general. De fet, no només aquest encaix que coarta les finances públiques i la capacitat d’invertir en allò que ens pot fer sortir de la crisi, sinó que també per la nefasta gestió de la crisi que ha fet tant la dreta com l’esquerra espanyola. Vivim pitjor, doncs, tant pel text com pel context.
Treballar per sortir de la crisi i per trencar amb aquest progressiu empobriment i deteriorament passa per treballar en la connexió de l’agenda social i nacional a Catalunya construint un programa de governabilitat que, amb un clar gir en la política d’ingressos i en les partides de despesa, torni l’enfoc social a la política catalana, però alhora, camini de forma clara, inexorable, cap al referèndum que ens doni la legitimitat per construir jurídicament el nou estat; aquell nou país per tothom que la majoria anhela. 
I si bé sembla que en la major, les visions son properes. En posar-hi data i en si això ha de passar més d’hora o més tard, sembla que no hi ha el consens oportú. Hi ha qui pensa que els resultats del #25N denoten que no existeix la majoria social. Malgrat això fos cert, el temps no és pas garantia de poder afegir persones a la majoria del “si”. En un context de crisi institucional i amb l’unionisme rearmat en quan a discurs i escons, el temps afavoreix per igual uns i altres. De fet, malgrat tinguem la raó, això no és sinònim de poder explicar-la, ni de que la demagògia fàcil no s’apoderi del sentiment dels molts dels nostres conciutadans. El que si que és segur és que el temps ens fa més pobres, més injustos amb nosaltres mateixos, amb els retalls, amb les derogacions de drets, amb la destralada a l’Estat del Benestar. El temps no essent garantia d’afegir persones al ‘si’ doncs, ho és de fer-les viure molt pitjor.
Si hem de triar en el risc a perdre la consulta o referèndum, o la seguretat a ser més pobres i injustos, i atès el context que ja tenim – estem llimant del moll de l’ os com ens ha dit el mateix govern reiteradament els darrers mesos -, doncs haurem d’arriscar. Arriscar per fixar una data, certa però oberta, concreta però flexible, en la que ens preguntem que volem ser de grans. Posar data és segellar el compromís per evitar marxes enrere un cop comencin les batusses de debò. Si no posem data, fent possible que a mig camí s’evapori el camí iniciat talment com les tempestes de sorra desdibuixen els camins al desert – que ningú no dubti que farem una travessa sense precedents pel desert -. I hem de triar en arriscar perquè la crisi institucional amb l’estat espanyol i l’unionisme ens intentarà coartar tant la capacitat d’acció i l’autogovern que tard o d’hora s’hauran de plantejar estratègies de desobediència civil i institucional – cas de la Llei Wert, finançament, etc -, per poder subsistir. Arriscar ara en avançar cap al  referèndum, evita els riscos que parcialment s’hauran d’assumir en la desobediència civil organitzada.
I arribats al punt en el que som, i essent tant i tant a prop de fer el fet, també és quan sembla que hi siguem més lluny. Més lluny ja que és quan es posa a flor de pell el vertigen de tothom. El dels que volen, que hauran d’arriscar, i el dels que no volen, que pressionen per fer fugir d’estudi. Més lluny perquè les forces que ajuden que es gesti l’acord, xoquen més que mai amb les forces que contrauen qualsevol opció d’acord i d’unitat d’acció.
El que si que és segur és que si no som capaços de reflexar en un acord polític l’esperit de #11S2012, el del moviment social, polític i associatiu en favor de la construcció d’un nou estat lliure, estarem afavorint que, el gran acord que alguns anhelen per reobrir ponts amb Espanya, es faci realitat. Masses interessos econòmics hi ha al darrera – que condicionen el polític -. Masses privilegis, establishments, i modus vivendi hi ha al darrera. I mentre ens apropem a un acord per avançar, la silenciosa però efectiva força opaca que treballa per aturar la construcció nacional, està escrivint el gran acord amb el que ensorrar, una vegada més, sota la covardia i complexes, el nostres anhels. Tot allò que no fem, ho faran contra nosaltres.