Rajoy, expressió del tardofranquisme governant, tornarà a guanyar les eleccions. Amb el suport de Ciudadanos. Comparteixo el que diu Suso de Toro en un recent article a eldiario.es “les conozco, tengo edad para ello, son franquistas. No franquistas sociológicos o cosa por el estilo, lo son ideológicos y también de corazón”. És el partit successor del fundat per set ministres franquistes, representant l'alta burocràcia d'Estat, el poder financer, el poder terratinent i els corrents catòlics més reaccionaris, el Movimiento Nacional en ple, recolzat per la Falange, passada per ESADE, que és Ciudadanos. /
Com ve a definir un expert en comunicació, Luis Arroyo, parlant dels vestits dels líders: “Albert Rivera viste como el arquetipo que representa: un aseado conservador que estudió en ESADE, y que luego lideró un partido conservador en Cataluña y ahora en España”./
El qüestionament d'aquest règim secular només ha estat fet amb intensitat a Catalunya. Aquí hi ha la convicció majoritària que és impossible modificar-lo i que la seva pervivència portarà de forma immediata greus conseqüències socials, econòmiques i culturals, començant pels territoris més marginats, que alhora són els més productius: Catalunya, València i Balears./
Aquesta insurrecció popular contra el tardofranquisme imperant només es pot sufocar, com va dir Margallo. I en la mesura que la ruptura de règim es impossible a Espanya, esdevé ruptura d'Estat a Catalunya, la casta hegemònica a Madrid retroalimenta el discurs que li facilita l'hegemonia. Units per Espanya. Pacte per Espanya. I l'esquerra del règim, el PSOE, s'hi troba bé, fent de mamporrero del franquisme dual./
Guerra ja ha donat la recepta aquesta setmana. Actuar com el 34: Govern de la Generalitat a la presó, Parlament dissolt, Presidència administrativa de la Generalitat suspesa; que llavors fou cedida al financer Ignasi Villalonga i ara podia anar a parar a Duran Lleida, Miquel Iceta, Fernández Díaz, Llanos de Luna. O directament al Oso del Madroño. Total, per fer el paper de virrei!/
I en reflexionar sobre aquest panorama, buscava altres referències internacionals. I ara mateix se m'acudia la jugada d'Erdogan a Turquia. Ha aconseguit la majoria absoluta amb la bandera contra el secessionisme kurd, l'altra gran nació sense estat, juntament amb la catalana a l'entorn de la Mediterrània. Ha fomentat el gihadisme, com ha intentat Fernández Díaz a Catalunya, per després colpejar l'independentisme kurd (o català). /
Kurds i catalans, els únics que vinculant construcció d'un nou estat amb ruptura democràtica, representen de veritat una opció de canvi en profunditat, i per tant, d'estabilitat social i pau a llarg termini, en els dos extrems de la Mediterrània. Zona amb prou riscos de desestabilització: èxode, islamisme radical, estats fallits econòmicament com els PIGS…/
Erdogan s'ha revestit de nacionalista turc i ha utilitzat l'Alcorà com a llibre de capçalera, interpretat pels ulemes a sou de l'Estat. Rajoy s'ha revestit de nacionalista espanyol amb la Constitució com a llibre de capçalera, interpretat pels ulemes del Tribunal Constitucional al dictat del PP./
Fins aquí s'acaben les similituds. L'Imperi espanyol i l'otomà (Felip II i Selim II ) enfrontats a Lepant tenien orígens similars. Un imperi sotmeté a les lleis castellanes regnes com el d'Aragó (les Germanies, els Segadors i finalment la Guerra de Successió ) I l'altre sotmeté els eslaus, els grecs i els armenis que són els qui mantenien comercialment l'Imperi. Però ja en aquell temps els otomans, a diferència dels castellans, foren tolerants amb les minories religioses, incloses la jueva que va ser acollida després de la diàspora sefardita hispànica./
Aquests imperis ara, ja no existeixen. De veritat? Mustafà Kemal Atatürk a l'octubre de 1923 elimina la monarquia, europeïtza els costums i l'alfabet i estableix una República laica. Propugna un nacionalisme d'Estat amb embolcall democràtic i de progrés. En la 2a guerra mundial Turquia manté una neutralitat oscil·lant però nítida. Cap al final va declarar la guerra a Alemanya i Japó. I la seva política de salvament de jueus fou clara./
En canvi a Espanya, en el mateix moment que Atatürk, el General Primo de Rivera (setembre de 1923), implanta una dictadura al servei de la monarquia pútrida i de les classes aristocràtiques que l'havien recolzat, amb confessionalisme i allunyament d'Europa. Després de l'efímer parèntesi normalitzat de la República 31-34, a Espanya, s'implanta la segona part de la dictadura amb suport nazi-feixista. En la 2a Guerra, Franco va embolicar de neutralitat, la seva política d'aliança amb Hitler i Mussolini (División Azul, rebuig al refugi dels jueus sefardites)./
De fet a Espanya, les classes dominants de l'Antic Règim es perpetuen el segle XIX i XX, amb petits retocs i amb petits episodis democràtics: biennis progressistes i repúbliques efímeres. Qui mana sempre és el quadrilàter format per l'aristocràcia latifundista, el poder financer vinculat a l'aparell de l'Estat, l'alta burgesia siderúrgica i subsidiàriament, la tèxtil./
Per tant, malgrat que Rajoy, ara mateix, fa d'Erdogan, els fonaments dels dos Estats marquen diferències. A Turquia el nou estat es basa en un fet inicial revolucionari: l'eliminació d'una monarquia feudal, l'europeïtzació i laïcització. A Espanya, el nou Estat, del que l'actual marc legal n'és una derivada evolutiva, no una ruptura, es basa en una victòria contrarevolucionària, antidemocràtica, criptoconfessional i al servei de la casta de sempre. I així ens va./
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2015/11/els-otomans-de-l-oest-80089.php
