Els nous que eren vells

Quan Ada Colau va preferir pactar amb els PSC enlloc d’ERC va quedar ben clar que dins Barcelona en Comú havien guanyat la batalla el sector afí a ICV. De fet les negociacions ja van ser sospitoses. A ERC se li demanava que entrés a un nou tripartit municipal amb els de sempre, exigència que no es feia al PSC. I això que ERC té més regidors (5) que el PSC (4) i, per complicitat sobiranista, era un aliat més fiable a l’hora d’obtenir la geometria variable necessària per pactar a dreta i esquerra (CDC i CUP). Era l’única opció viable per tirar endavant un projecte de ciutat de canvi però que seguia estant lluny de la majoria absoluta.
Per què BeC ha escollit l’opció que menys garanteix el canvi? Potser és que no volen canviar gaire coses… o les justes per a que tot segueixi igual. I és que res d’això s’entendria sense assumir que ICV ha acabat parasitant BeC. De fet, els “comuns” estan esdevenint la nova Iniciativa. O la vella. És a dir, aquella que es trobava a gust amb el PSC i renegava del sobiranisme. I que com a molt acceptava un “dret a decidir” retòric i poc convençut.
Aquest retorn al passat s’ha vist clarament amb la qüestió del tramvia de la Diagonal, un projecte car, innecessari, i que no garanteix una millora significativa de la mobilitat. El “nou” bipartit torna a la pantalla de l’antic. Hi ha hagut una regressió al 2010. Llavors els resultats de la consulta van ser inapel·lablement contraris a cap reforma que inclogués el tramvia. Ara volen reprendre el tema on el va deixar Jordi Hereu, i per això no volen sotmetre-ho a votació ciutadana. Quina serà la pròxima proposta? Fer la reedició del fracassat Fòrum de les Cultures?
Una altra prova de com els nous-vells ens han volgut amagar l’ou, és amb el canvi de nom de la plaça Joan Carles I. Com és sabut, l’abril de 2012 un centenar de personalitats barcelonines va enviar una carta al llavors alcalde Xavier Trias per demanar la restitució del monument a la República trinxat pels franquistes i el canvi de nom de la plaça per República Catalana. De la recuperació del monument res no se’n sap. Però quan es va decidir fer el canvi de nomenclàtor a instàncies d’ERC, no es va escollir el nom que s’havia demanat sinó un d’asèptic: Cinc d’Oros… just el que sempre havia proposat ICV!
Però la cosa no acaba aquí. L’actual regidor Jaume Collboni, va sentenciar que “Joan Carles I, com a figura històrica vinculada a la construcció del país, ha de tenir un lloc” a Barcelona. Per afegir tot seguit que “és una figura històrica, i qualsevol ciutat del món reconeix aquestes figures, hagin estat monarques, emperadors o figures republicanes”. Sense tenir prou amb el que havia declarat, aquest palmero dels borbons encara va insistir: “És una figura amb vinculació directa amb la història del país, i Barcelona ha de rendir aquest homenatge i respecte a aquesta figura històrica”. Segur que ja estan cercant un espai discret per tornar-nos a endinyar el nom d’un dels reietons espanyols més degradats de la Història.
El que ha passat amb aquesta plaça és la metàfora del que serà el bipartit BeC-PSC: fer veure que tot canvia per en realitat no canviar res. Ja ho digué Alfred Bosch a la carta oberta que va adreçar a Ada Colau i els seus seguidors: “Tot indica que ja teniu gairebé tancat el pacte per tornar a fer el mateix de sempre amb els de tota la vida. Amb aquell partit, aquell estil de govern i aquell model de ciutat que nosaltres ja vam rebutjar fa prop de deu anys.” La negativa d’ERC a ser còmplice d’aquesta farsa ha estat recentment avalada per una gran majoria de la militància de Barcelona. I cada vegada es fa més evident, per necessari, que cal construir una alternativa d’esquerres i sobiranista des d’una oposició que ha de ser tan responsable com implacable.