Va passant el temps i es segueix defugint d'un diàleg sensat que pugui assentar les bases d'un encaix de Catalunya dins d'España. Els “no puedo” del president de l'estat davant de qualsevol mena o intent de consens proposat des de la Generalitat obeeixen, a part del propi caràcter del personatge i, més que res, a la feblesa en poder actuar.
La política no només es per aplicar les lleis, o per legislar-ne de noves. També és per arribar a acords per, si cal, adaptar-les i/o modificar-les. Per complir amb el que està escrit en unes circumstàncies determinades en altres moments qualsevol s'hi podria posar, i contra més “encartonat” sigui millor.
Però, això tampoc es compleix sempre quan, fent memòria, una tarda de l'estiu del 2011, i amb un acord expres entre PP i PSOE, es va modificar l'art.135 pel que, entre d'altres punts, s'acollava més la gestió de les Comunitats Autònomes. Llavors no hi va haver un “no puedo” i va quedar modificada la Constitución.
En aquell moment es va actuar sense pensar en com podia repercutir aquella decisió als ciutadans… En la negativa, per activa i per passiva, a asseure's a la taula i mirar com és pot recuperar o canalitzar la molta gent descontenta que hi ha a Catalunya també es vol ignorar a la ciutadania.
Com es pot pretendre que els representants de dues cultures i manera de fer tant diferent com les nostres puguin conviure, com si res, sense un procés seriós de diàleg i negociació ?.
I, si els «no puedo» han d'anar «reforçats» amb amenaces, prohibicions, querelles, la inhabilitació de l'únic polític de cara i ulls d'España, i si han de seguir ignorant el molt significatiu nombre de gent que viu a Catalunya (equivalent a més de 12 milions que ho fessin a España) que ha manifestat pacíficament que no està a gust en aquest tipus d'Estat, el que aconseguiran, com a molt, és engabiar el que és diferent però mai fer-ho desaparèixer o convertir-lo. Que no ho veuen ?.
Que no veuen que això ens aboca a unes noves eleccions, que podrien llegir-se com plebiscitàries, sense poder-ho evitar com ara a cop de lleis i prohibicions, i que això podria ser pitjor ?. És cert que ara no és el «peix al cove», però encara s'hi pot parlar.
Recollint signatures per a tot España i, finalment, atemptant contra l'Estatut es va començar a coure tot. Ells solets han creat un monstre que ningú ja sap com controlar.
