Confesso l’admiració que sento per la rigorositat professional i el compromís cívic de Montserrat Armengou i Ricard Belis, autors dels documentals –entre altres- d’”Els nens perduts del franquisme” i “Torneu-me el fill! Els nens robats del Franquisme”. Les seves aportacions en favor de la desclandestinització dels patiments soferts per milers de persones i llur socialització entre les noves generacions han estat molt importants. I puc donar-ne fer com a membre d’una força política que manté com a prioritària i permanent la tasca política en favor de la reparació i rescabalament de les víctimes del feixisme i la denúncia de la impunitat de l’actual Estat espanyol.
Fa poques setmanes, gràcies a l’emissió a TV3 del seu darrer treball, Torneu-me el fill!, milers de persones van poder conèixer l’existència d’ANADIR, l’associació que aplega ciutadans de l’Estat afectats per l’existència d’una xarxa de tràfec d’adopcions irregulars entre les dècades dels anys seixanta i noranta del segle passat, que actuava sota l’empara d’institucions públiques o regides per l’Església catòlica, que va poder beneficiar tant persones intermediàries, com a personal com a personal mèdic i d’infermeria de centres hospitalaris o d’acollida, funcionaris del registre civil, eclesiàstics i membres d’ordes religiosos.
Els membres d’ANADIR el dia 27 de gener van presentar una denúncia -300 persones- davant la fiscalia general de l’Estat pel robatori de 261 nens. De fet, pretenien l’obertura d’una investigació a manera de causa general perquè les mares biològiques poguessin conèixer on són els seus fills. Cal tenir en compte que, pel fet que es tracta de fets relativament propers en el temps, encara són moltes les mares vives, llurs fills són a hores d’ara homes i dones de mitjana edat, i també són vives persones que van participar en la xarxa. Lamentablement, el Fiscal General de l’Estat altra vegada ha actuat tal com ens té acostumats (recordeu el cinisme del senyor Conde Pumpido en tot allò que ateny a la causa Lluís Companys), bo i responent que no hi veia motiu, que, en tot cas, calia denunciar-ho de forma individualitzada en els jutjats dels llocs on s’haguessin produït els fets.
Sense caure en cap mena de petulància, gràcies a la perseverança republicana, els defensors del model espanyol d’impunitat mai no se n’acaben de sortir. I, així, dimarts vinent, en el plenari del Congrés dels Diputats, tots els Grups parlamentaris hauran d’encarar el debat, posicionar-s’hi i, finalment, votar els continguts d’una iniciativa d’Esquerra que planteja en primer lloc el mandat a la Fiscalia General de l’Estat perquè ho investigui de forma profusa i, en segon lloc, l’oferiment a les víctimes de suport i serveis (banc d’adn, assessorament legal, facilitació dels processos de recerca d’informació, etc… per part del govern a fi de contribuir a l’esclariment dels fets.
I una consideració final:durant els anys quaranta milers de nens van ser robats a les mares republicanes per raons polítiques ideològiques relacionades amb el discurs etnicista nacionalsocialista. Certament, en el cas que ens ocupa les causes tenien un fonament de caràcter més aviat moral i econòmic. Amb tot, ambdós afers eren suportats per un discurs de menyspreu a la dignitat de les persones i de vulneració dels drets humans propis de la Dictadura.
