Els nens assassinats de Sant Felip Neri

La desmemòria és un fet tant perillós i miserable que fa de nosaltres animalons presentistes, éssers que arraconen o  menystenen   el que ens fa diferents dins el món dels animals. Molts parlen com a factor diferenciador de la nostra espècie de la intel·ligència, que segons com podem posar en qüestió, o de la vida de l’esperit, que fins ara ningú no ha vist, o del sexe dels àngels. Tant   és. El que realment ens diferencia és la memòria conscient i de vegades gratuïta, no relacionada amb la simple supervivència. En el cas de les nacions, és aquesta memòria conscient, en aquest cas sí, la que garanteix la seva supervivència, en una metamorfosi en traslladar  la facultat de l'individual al col·lectiu.    Les nacions  que fan de l’oblit la seva raó de ser tenen poc futur, encara que sembli contradictori.
Hi ha dues grans raons per a l’oblit:  la descurança i la tergiversació de la història. Anem a pams, però, i  parlem avui de  la primera.
La història dels pobles es construeix a partir de fites, que se superen o es pateixen generació rere generació. Aquesta fites funcionen com  els mil·liaris romans: et marquen el camí recorregut, però alhora informa del punt on et trobes de manera que saps que encara hi ha un  bon tros per recórrer, o no. Perquè, continuant amb  l’exemple de les vies romanes, el camí que ha de travessar una nació no el sap d’antuvi, l’intueix de vegades, n’és conscient d’altres. Però  cal pensar que rere qualsevol revolt pot haver-hi un espadat que tanqui  abruptament la seva via, la seva història. Nacions hi ha, ha  hagut i haurà, però cap d’elles ha estat, fins avui, immortal. La seguretat de la nació de dur una vida més o menys llarga rau en llegir els senyals que ha anat deixant, i amb aquesta mirada enrere  referma dia a dia la consciència de la seva existència.
La memòria són, per tant, els fitons de la nació. No cal que aquesta sigui una memòria fidel, no cal que respongui fil per randa al succeït. Cal que impregni  l’inconscient col·lectiu de referents que els uneixi en un conjunt de creences compartides. Així, la memòria, el record, legitima la lluita pel futur en proporcionar a la nació els fonaments de la seva identitat. Quan un recorre Barcelona  percep a les seves pedres una memòria que s’ha incorporat als habitants de la ciutat, que forma  part d’una atmosfera col·lectiva que ens fa novament lliberals, bullanguers, pacifistes o arrauxats entre moltes altres coses, i de vegades simultàniament. El patiment de les generacions anteriors traspua a les seves parets, a les esquerdes encara presents de la metralla, o els escuts i senyals, encara visibles, d’antics reis, o tirans, o herois, o prostitutes…
Per això, en veure la miserable placa de Sant Felip Neri esgarrifa pensar si això és tot el que mereixen els nens esventrats, rostits vius al refugi.  Perquè aquesta descurança, com la de tants altres fites de la nostra  història, són passes que potser condueixen a la construcció d’un Estat, però anihilen la nació.