Sempre anteposem l’ideal d’una formació política nacional via pacte d’esquerres. Com si històricament en el nostre país de burgesia, fos l’única opció real.
Tenim diverses opcions d’esquerres entre el autonomisme, federalisme i independentisme. Des de ERC, Reagrupament, Solidaritat, ICV-IU i d’altres opcions municipals d’acció com les CUP, Endavant-Osan, Maulets o Cajei, aquestes dins d’un marc polític del passat.
Les ultimes víctimes mundials que hi queden del comunisme son Cuba i la Xina, però, a dia d’avui més una que l’altra, s’esta obrint irremeiablement cap al capitalisme. Esta molt be defensar-hi una posició política o ideal, però si volem assolir la preuada independència, cal deixar-hi de banda quin model de país volem, perquè encara no som ni estat. Desprès cadascú podrà defensar-hi el model que hi vol i serà la ciutadania la que decideixi quin model decideix envers al seu país.
L’error històric de l’independentisme es fer-la qüestió única de les esquerres. Es el pitjor per assolir-hi el alliberament nacional de Catalunya, ja que cal una formació de centredreta nacional, perquè els sobiranistes de llarg recorregut i de tendència evident envers el federalisme al govern, no es l’opció a seguir. Hem de treballar-hi amb el desig d’una formació transversal, on no s’imposin els ideals polítics i que fem prevaler-hi l’ideal de sobirania plena del nostre país.
CIU no ha perdut en cap període d’eleccions des de la democràcia. Haurà tingut plantejaments que els hi han fet perdre’n vots i ara tornar-hi a assolir una majoria consistent, però no son el camí.
Les esquerres es maten en batalles fratricides i personalismes interns, per això recalco la necessitat d’una centredreta nacional, per acostar-hi el vot desencisat del joc de la pilota dels convergents, i poder-hi actuar en llibertat amb les formacions d’esquerres per assolir-hi un nou Front Nacional Català, perquè si no els hi incloem dins del procés, mai aconseguirem l’objectiu comú.
I deixar-los fora donant-lis l’esquena, seria un greuge per a Catalunya.
