Té raó el Nobel Mario Vargas Llosa. En el discurs de recepció del premi Nobel va dir aquesta gran veritat. Segurament alguns dels que llegiu aquest escrit, si sabíeu que havia pronunciat aquestes paraules, haureu pensat que es referia al nacionalisme català, al basc, al gallec o a qualsevol altre nacionalisme d’aquests que els grans estats no reconeixen i no pot ser mai, ja que aquests són completament pacífics (el nacionalisme basc ho és, una cosa diferent és el terrorisme) i reivindicatius. Nosaltres, persones que usam la llengua per a entendre’ns amb altri no pot ser que caiguem en l’error de no entendre un escriptor al qual li han concedit el premi Nobel. Nosaltres com a mínim hem d’entendre la llengua, perquè si això ho va dir en una de les dues llengües oficials d’aquí, l’única la qual tenim obligació de conèixer, no podem dir que no l’hem comprès. L’hem entès perfectament, perquè nosaltres coneixem la llengua espanyola que ell parla.
Ell deu parlar segurament de la colonització que va rebre el seu país, Perú, per part dels espanyols que aspiraven a tenir una nació en la qual no es pongués el sol. I el seu país i els altres 19 de Llatinoamèrica varen patir aquesta carnisseria que ell com a bon llatinoamericà encara recorda, perquè sap que els seus avantpassats varen esser condemnats a la misèria moral, política, cultural i econòmica. Que milers dels avantpassats varen esser exterminats en múltiples carnisseries que els invasors espanyols varen dur a terme, per engrandir la seva gran nació, per arribar al seu nacionalisme imperial o al seu imperialisme nacional.
No vaig sentir tot el discurs del Nobel, però supòs que també es va referir a l’explotació, l’espoliació i el saqueig que varen patir: or, plata, coure, estany, maragdes, robins, topazis, diamants, etc., per engrandir el seu nacionalisme. Dins la carnisseria hi degué incloure l’explotació humana, ja que se’ls obligava a fer treballs forçosos de manera gratuïta i en aquests treballs forçats eren milers els indígenes que morien: o els mataven, o els deixaven morir de cansament o per inanició. També degué afirmar que alguns historiadors diuen que abans del descobriment d’Amèrica hi havia una població d’uns 80 milions d’indis i que 150 anys després només en quedaven uns tres milions. Té raó el Nobel. S’havia fet una gran carnisseria.
Hem de pensar i creure i creure i pensar que el Nobel Vargas denunciaria també que varen arribar de la gran nació patriotes que varen robar la terra als indígenes i després els varen obligar a cultivar-la en benefici dels colonitzadors. També degué recordar que si alguna vegada se’ls donava un salari de misèria que no bastava per pagar tot el que l’amo anotava que els havia subministrat per a menjar. Igualment degué dir que quan venien un terreny, els propietaris deien que el venien amb indis i tot. Eren considerats com si fossin arbres del terreny. Això ha passat a Equador fins al segle passat. Ho va recordar el peruà espanyolitzat?
Si en algun moment el Nobel Vargas Llosa va tenir en ment Catalunya degué esser pensant en la carnisseria feta per l’exèrcit de Felip V en el setge dels anys 1713 i 1714, per apoderar-se del Principat i de la resta de la nació. O deu pensar en les tropes franquistes quan hi varen entrar per fer la seva Espanya “una, grande y libre”.
Així que el premi Nobel de Literatura va fer un gran discurs, un discurs que li hem d’agrair, ja que així ha contribuït a retornar el bon tracte que va trobar per part dels catalans mentre va viure en el Principat. Segurament, discursos com aquest podran evitar que quan des la més pura democràcia, demanem que se’ns retorni tot el que se’ns ha robat per la força de les armes, que no ens declararan l’estat d’excepció o el de setge, ara que ja han après a fer por a la població amb l’estat d’alarma.
