“Els nacionalismes emmascaren secessionismes”

 
            Quan sembla que tot se’n va en orris, tot vol dir la democràcia, si és que n’hi ha haguda mai; quan en lloc de governar s’espiaven els uns als altres; quan en lloc d’administrar els doblers del poble, estudiaven totes les maneres possibles d’omplir-se’n les butxaques; quan en lloc d’explicar el que feien es dedicaven a preparar intervencions per quedar bé davant els electors o per fer-los creure que els ases volen; quan sembla que això no duu el camí d’acabar-se, ja que només hi ha lleus moments de descans per dissimular, al president del Goven de la Comunitat de les Illes Balears, José Ramon Bauzá, el diari ABC  del 17 de febrer d’enguany li concedeix una finestra de dues pàgines completes perquè pugui esplaiar-se a gust. Analitzaré el que diu, només en els aspectes que a mi més m’interessen i esper que la tria agradi als lectors.
 
            La seva primera intervenció és antològica. Dins la llargària d’aquest article, poques coses podré comentar, si tot és igual. Tampoc no traduiré la seva intervenció, ja que ell és majoritàriament castellanoparlant i seré fidel a les seves paraules. Li demanen si creu que liderar la lluita contra la corrupció és a la llarga beneficiós per als ciutadans en general i si també ho és en termes electorals, i contesta:
           
“No creo que el objetivo sea tener o no buenos resultados electorales, esa actitud entra dentro de las convicciones personales. No puedo entender la dedicación a algo tan bonito como es la vocación política que no tenga que ver con los criterios de higiene, de transparencia y de lealtad. Por tanto, estoy aquí por vocación. Lo que tenemos que hacer todos es dignificar la acción política con el comportamiento, con la acción diaria.”
 
Es comenta tot sol, ni un sermó preparat per fariseus seria tan hipòcrita, ni diria tantes mentides, ni parlaria cara a la galeria. No sé com no li cau la cara de vergonya, quan es presenta com a líder contra la corrupció, si ha mentit al Parlament, amb els seus negocis particulars i no ha fet res per solucionar els problemes del poble.
 
Quan li demanen sobre com s’està vivint al carrer el cas Urdangarín i el fet de pertànyer a la família reial, ell respon que el cas Urdangarín ha fet molt de mal, per mor del presumpte ús inadequat de la seva condició i d’haver-se aprofitat del nom de Palma de Mallorca i de l’estimació dels ciutadans i afegeix:
 
            “…Pero también quiero decir que la sociedad mallorquina identifica i diferencia muy bien lo que hace referencia a la Familia Real y lo que hace referencia específicamente a Iñaki Urdangarín.”   
 
            El centralisme li vessa pels quatre costats. Així com no ha protestat de l’ofegament que té el poble de les Illes Balears per mor dels molts doblers que se’n van cap a Madrid i no tornen (deu pensar que així es guanyarà una bona col·locació a la capital), no dubta a dir que la societat mallorquina diferencia perfectament el gendre de la resta de la família, quan hauria de parlar de la societat de les Illes Balears, si és que se sent president de totes les illes que el varen elegir. Mallorca només és l’illa major i més poblada. De totes maneres, hauria de parlar en nom de la gent que coneix i no en nom de tota la societat, que sap llegir i que entén el que llegeix, i que sap que els correus electrònics que s’intercanviaven presumptament els dos socis (Urdangarín i Torres), parlen que tot el que feia el gendre era conegut per part del sogre. També hi ha part de la societat que demana un altre ús de les dependències que usa la família quan estiueja aquí.
 
            Per acabar, només analitzaré la pregunta que li fan sobre si el nacionalisme és lleial a l’Estat. I transcriuré tota la seva contestació:
 
            “Si fuese leal con el Estado no estaríamos hablando de lo que  sucede en Cataluña. España tiene dos grandes problemas: la situación económica, que se solucionará a corto o medio plazo, y los nacionalismos, en los que se enmascaraban secesionismos. Hay muchos independentistas que se han quitado la careta del nacionalismo. Cada milímetro que les das no tiene retroceso, se aleja de la Constitución. A los españoles nos falta asumir el concepto de Patria, si fuéramos más patriotas las cosas cambiarían mucho. Ante los problemas intentamos responsabilizar al de al lado; en el extranjero primero se unen, y luego piden responsabilidades.”
 
Ho aprofita tot. Parla del nacionalisme, com si ell no ho fos, quan després el seu pensament nacionalista espanyol el traeix i ja ens vol convertir en patriotes (es veu que enyora els “Todo por la Patria”). Els nacionalismes no emmascaren secessionismes. Quan un Estat respecta les nacions que el conformen com és el cas de Suïssa, ningú no es vol separar, però quan un estat es dedica a oprimir, espoliar i eliminar els trets identitaris de les nacions que el conformen, volent fer-les desaparèixer, és quan es desperta la necessitat de l’emancipació. El secessionisme, en tot cas, és alimentat per l’ultranacionalisme espanyol. En un moment de la seva contestació m’ha fet pensar en els aires de superioritat que sempre tenen els espanyols amb els ciutadans de les nacions perifèriques, és com si fos una relació d’un adult respecte de la d’un nin. L’adult el renya i li diu com ha de viure i com ha de fer les coses, perquè el nin encara n’ha d’aprendre. És la relació d’un mestre amb els seus alumnes. Quantes vegades no heu sentit que deien: “No se’ls pot donar confiança, els dones la mà i t’agafen el braç”. Són paraules textuals seves: “Cada milímetro que les das no tiene retroceso...” 
 
Unes declaracions antològiques d’un president que pretén donar lliçons d’honestedat, quan ell ha mentit al Parlament, encara que ho negui fins a l’extenuació.