Escric aquesta entrada com un llamp, mentre preparo les maletes. Demà al matí me’n vaig tres mesos de Barcelona, i me n’aniré molt trist. Veure com la Guàrdia Civil grapejava el Lluís Prenafeta i el Macià Alavedra m’ha sabut molt greu. No sé de què els acusa Garzon. Però el Lluís i el Macià són i seran sempre amics meus, això primer. Després, jo la justícia espanyola no la reconec. Aquí és ple d’ànimes pures, nornalment atees, que parlen de la justícia com si la impartís Déu. No, encara que sembli mentida, la justícia espanyola la imparteix l’Estat espanyol. La imparteixen els mateixos que il·legalitzen partits per guanyar eleccions, els mateixos que utilitzen el Tribunal Constitucional per frenar estatuts aprovats per referèndum, els mateixos que van enfonsar el banc de Pujol als anys 80 (per després quedar-se’l), els mateixos que van enfonsar el banc de Pere Coromines als anys 30 (mentre es redactava l’Estatut de Núria); els mateixos que van detenir independentistes indiscriminadament el 1992, els mateixos que no han aconseguit, encara, alternar-se en el poder sense polititzar la justícia de manera barroera i utilitzar-la com una arma contra l’adversari.
Ja ho he dit més d’una vegada: la justícia espanyola no ha condemnat mai cap dolent de debò, per això Espanya és com és. Fa un temps, quan tenia la columna quinzenal de l’Avui, vaig escriure un article que es titulava Torna l’ogre. Hi he pensat molt, aquesta tarda. En l’article hi deia que, davant la crisi que patim, amb un Estat que ha esgotat les reserves econòmiques a copia d’espoliar i de privatitzar, el govern exacerbaria el populisme. Ja tenim l’ogre aquí. En plena crisi, no hi ha res millor que jugar a perseguir corruptes per distreure l’atenció. Quan les coses no van bé, la terregada es torna molt receptiva als culebrots estil “Los ricos también lloran”. A més, no m’empasso que els atacs a la Trias Fargas i a la Fundació Catalunya oberta tinguin res d’innocents. Sempre que a Catalunya neix un brot d’intel·ligència que Espanya no paga i no controla sorgeix algun problema.
Si finalment el Lluís i el Macià són trobats culpables d’alguna cosa, només els podré retreure que hagin fet massa el Robin Hood. A diferència de la majoria de polítics actuals, el Macià i el Lluís s’haurien guanyat millor la vida dedicant-se a l’activitat privada. Tots dos han donat el millor d’ells mateixos al país, i no els embolico amb la bandera, parlo de coses concretes. Parlo del Copca i del finançament, parlo de TV3, parlo de Catalunya Ràdio, parlo la Fundació Catalunya Oberta, parlo de com han protegit la llibertat d’expressió d’una colla d’escriptors que, sense la seva tasca i el seu mestratge, ho hauria tingut encara més difícil per exposar els seus punts de vista: parlo del Jordi Graupera, parlo del Salvador Sostres, parlo de l’Astrid Bierge, i parlo de mi, naturalment. I d’un planter de joves del qual sentirem a parlar molt aviat.
No sé si s’han embutxacat alguna cosa que no és seva. Però si s’arribés a provar que ho han fet, els hauré de donar les gràcies per la part que me n’ha tocat. Jo no la penso pas tornar. L’experiència m’ha fet massa sensible als matisos perquè una toga bruta m’impressioni. Un país és un sentit de la justícia. Mentre no existeixi una justícia catalana, qualsevol que hagi treballat a favor de la llibertat de Catalunya és dels meus. El moralisme dels desesperats, vingui de la terregada o vingui determinats polítics sense idees, em fa vomitar. Enmig de tota aquesta merda, Lluís i Macià, la vostra superioritat. Aguanteu, que el final serà molt bonic. Ara és l’hora de fer servir Maquiavel.
