Més enllà de la frontera sud de l’imperi inca, s’estenien un conjunt de pobles als quals actualment anomenem “maputxes”. De fet, havien salvat la seva independència enfront del poderós imperi andí. I, en aquest sentit, algunes cròniques destaquen l’enorme batalla del riu Maule en què suposadament s’haurien enfrontat durant tres dies consecutius uns vint mil guerrers a cada bàndol. Encara que, com gairebé sempre, segurament les cròniques exageren i aporten dades força divergents. Fins al punt que no està clar qui va guanyar. I, probablement, va acabar amb una mena d’empat per esgotament dels dos exèrcits.
Quan els espanyols van conquerir l’imperi inca també van intentar ocupar les terres maputxes. La guerra es va perllongar durant dècades fins que el “desastre de Curalaba” (1598) va convèncer els espanyols de la conveniència de reconèixer la independència maputxe al sud del riu Biobío.
L’admiració dels insadollables conquistadores per la resistència d’aquell poble va comportar la redacció de diverses cròniques i del poema èpic anomenat La Araucana de Alonso de Ercilla, atès que els espanyols anomenaven araucans els maputxes. Durant més de quatre dècades, la corona de Castella va optar per una estratègia molt més conservadora basada en la consolidació del seu domini sobre les terres situades al nord del Biobío i l’enviament de missioners al sud d’aquest riu. El cert és que aquesta nova política (qualificada de guerra defensiva) tampoc va oferir resultats gaire exitosos.
Pocs mesos després de la revolució catalana del 1640, el governador espanyol de Xile es va decidir per la pau. Així, el sis d’octubre, va enviar una carta a tots els encomenderos de la colònia perquè al desembre següent, tot just en començar l’estiu, es reunissin a la riba del riu Quilín per negociar la pau amb els maputxes. Davant la perspectiva que l’estat de guerra permanent finalitzés, molts espanyols van expressar el seu descontent. En general, lamentaven que la pau els privaria dels dos-cents dotze mil ducats anuals que la corona destinava al manteniment dels destacaments militars de la frontera. I afegien que “los soldados sentían perder el pillaje” sobre les terres índies. I, a més, advertien que els militars “con la paz se hacen holgazanes (…) llegando a jugar las armas y a vender los caballos, como cosas que ya no son necesarias”. Finalment, ambdues delegacions es van acabar reunint el 6 de gener de 1641 i van signar una pau que –d’una o altra manera– es va perllongar fins que, a finals del segle XIX, l’exèrcit xilè va derrotar els maputxes arrabassant-los el noranta per cent de les terres.
Alguns anys després, el 3 de juliol de 1910, es funda la “Sociedad Caupolicán Defensora de la Araucanía”. Una de les primeres d’aquesta mena en el conjunt del continent. Des de fa un segle, doncs, els maputxes lluiten en la defensa dels seus drets individuals i col•lectius enfront l’estat xilè (i –actualment– també d’algunes grans multinacionals).
Publicat a El Temps el setembre del 2009
