Els liberals contra l’estatocràcia

Vaig celebrar el dia del meu sant enrolant-me a l’autocar organitzat per PIMEC de Manresa per assistir a l’acte Diguem prou. I ho vaig fer per la meva condició actual de persona vinculada al món de la microempresa, però també per convicció estratègica. La petita empresa és la que garanteix la majoria de l’ocupació i una bona part del PIB de Catalunya i el seu estat de salut ens hauria de preocupar a tots. En el marc de les meves responsabilitats passades al Parlament i al Govern segurament no he fet tot el que m’hagués agradat fer a favor d’aquest segment econòmic, però globalment estic orgullós de la trajectòria i del nivell de complicitat a que vaig arribar amb la majoria de representants d’aquest sector industrial, turístic, comercial i tecnològic. Per això no podia estar absent d’una mobilització de les poques que convoca aquest sector més procliu a demanar entrevistes que a protestar./
La premisa de pIMEC per l’acte s’ha explicat: “El 2007 Catalunya tenia 535.000 pimes que ocupaven més de dos milions de persones. Avui dia en queden 470.000 que ocupen al voltant de 1.650.000 treballadors. L’any en què començà la crisi, les pimes generaven el 64% del valor afegit dels sectors de mercat. A dia d’avui, aquest paràmetre se situa lleugerament per sobre del 55%. La pèrdua de pes enfront la gran empresa és evident i també enfront el sector públic i els sectors de no mercat. Així, podem afirmar que el segment de l’economia que més ha patit i està patint la crisi és sens dubte el de les pimes i els autònoms./ Curiosament però, tant polítics com analistes semblen coincidir en què la sortida de la crisi vindrà de la mà de les pimes i les noves empreses, que permetran regenerar el teixit productiu del país. Tots se n’omplen la boca amb aquest discurs. No obstant, les paraules van per un cantó i els fets van per un altre. Es fan promeses de suport que gairebé mai arriben a bon port i justament les darreres mesures van en direcció oposada.”
L’acte “Diguem prou” va consistir en la lectura d’un autèntic memorial de greuges en el que Josep González denuncià incompliments del programa electoral de tots els partits, però especialment del PP amb un vídeo estil APM on ministres i consellers mostraven la distancia entre el dit i el fet. L’acte va tenir la dimensió 2.0 i l’actiu secretari Antoni Cañete assolí més de 300.000 respostes a la xarxa sota el hastag #diguemprou./
Alguns d’aquests #diguemprou que es pronunciaren al Palau de Congressos foren per la sobreregulació per part de tots els nivells administratius que complica i endarrereix l’activitat emprenedora. Pel rescat d'una banca que no dóna crèdits i per la morositat tolerada a les grans corporacions empresarials. Per la corrupció política i per la burocràcia. Per l'emigració de joves preparats i la conseqüent descapitalització. Per un Estat que és l'instrument dels grups oligopòlics contraris al lliure mercat de les pimes i els treballadors. Per l'extorsió energètica dels Kilowatinents. Pels canvis permanents del marc educatiu sense consens amb un clar destinatari en Wert. Per la inutilitat dels serveis exteriors espanyols per l'exportació de les pimes. Per les infrastructures i inversions centralitzades i excloents de Catalunya. Contra les elits de la banca, l’energia, les grans infraestructures i els grans distribuïdors vinculades totes als grans partits a través de les portes giratòries./
Per cert, i parlant de portes giratòries m’acompanyaven a l’acte de forma discreta ex-alts càrrecs d’ERC que es guanyen la vida picant pedra com a autònoms: Ernest Benach, Xavier Vendrell, Marina Llansana; i van excusar la presència Joan Puigcercós i Lluís Aragonès. Dos exconsellers, un expresident del Parlament, una exdiputada i un exsenador./
L’acte va ser plantejat en termes estrictes de política econòmica i empresarial, però no va poder evitar que en la recta final, una majoria d’assistents aixequés la veu sota el crit d’independència. Però, com va dir el moderat President de PIMEC Josep González, això passa al camp del Barça, al Liceu i al Palau. Tampoc és estrany./
Una cosa era clara: va ser un acte de classe contra classe. Classe empresarial productiva contra casta oligàrquica i aliats en l’alta política i alta burocràcia.