Certament no es pot generalitzar, però la impressió que arriba una vegada consolidat el procés sobiranista en la ment de molts intel·lectuals, és més aviat d’incomprensió quan es tracta d’expressar un punt de vista al respecte. Coneguda és, per exemple, la gran admiració de tot un George Steiner per la pluralitat lingüística del continent i, així i tot, l’autor de Gramàtiques de la Creació afirma: “Els odis ètnics, el nacionalisme xovinista i les reivindicacions regionals han estat el malson d’Europa. La neteja ètnica i l’intent de genocidi als Balcans només són l’exemple més recent d’una plaga que s’estén fins al nord d’Irlanda, el País Basc i els desacords entre flamencs i valons.” Més endavant, Steiner es pregunta, no pas sense retòrica: “Com podem dissociar la preservació de la diferència de la llarga crònica d’odis mutus? No conec la resposta.” (La idea d’Europa, Uitgeverij Nexus, Tilburg, Països Baixos, sisena impressió: octubre de 2009).
Continuo. Recentment, en una entrevista, el sempre lúcid Zygmunt Bauman compara Crimea amb Catalunya i, pel que fa a la idea de secessió, diu el següent: “Són intents de resoldre grans problemes amb un instrument passat de moda: la separació territorial. Això és tot el contrari del futur de la Humanitat, cosa que comporta conviure amb les diferències.” (El Punt Avui, 10 de març de 2014).
No gaires dies després, la intel·lectual nord-americana nacionalitzada francesa, Susan George, asseverava que “les polítiques d’identitat són útils per a l’agenda neoliberal, ja que permeten als governants distreure la gent en preocupacions parcials, sigui la religió, la sexualitat, la nacionalitat, etc. (Núvol, 14 de març de 2014). En aquest sentit, la conferència d’en Richard Sennett al CCCB prometia, atès que tard o d’hora, la qüestió del procés hauria sortit, inevitablement, a la palestra.
Per no estendre'm més, acabo amb el meu admirat Jordi Llovet, intel·lectual nostrat d’una gran ironia i agudesa, qui, sense por a passar-se de frenada, en relació a la Via Catalana del darrer 11 de setembre de 2013, expressa: “només els totalitarismes es poden permetre l’ús i l’abús d’elements estètics per afermar-se. Com la història ha demostrat a bastament, des de l’Egipte dels faraons i la Roma imperial fins al feixisme italià o el nazisme, passant per Napoleó i totes les dictadures dels dos últims segles, els règims totalitaris —o aquells que aspiraven a arribar a tal extrem— han fet servir, com a element de propaganda, tota mena de procediments basats en l’emoció, l’efectisme, l’admiració, l’encantament o la fascinació.” (Estètica i poder, El País, 02 d’octubre de 2013).
Fa feredat pensar que la discrepància pot acabar en l’elaboració de “llistes”, tal com creu la periodista Cristina Fallarás, en acusar l’Agustí Colomines (recordem-ho, antic flagell de l’independentisme), de crear “llistes de mals catalans”. Ho dic, perquè vull afegir a la meva habitual prudència, bo i discrepar en aquest punt concret, el meu respecte per uns noms, els esmentats intel·lectuals, que són referents inevitables de la meva formació.
Però sense possibilitat de discrepar no hi ha llibertat possible i, com tothom bé sap, som esclaus dels nostres mots. L’únic, doncs, que em motiva, és plantejar un fet en si mateix: perquè no és pas anecdòtica l’absència de suport a l’actual procés sobiranista d’una part de la intel·lectualitat europea que se n’allunya, al meu criteri, amb arguments que no reflecteixen la complexa realitat de Catalunya. Obvia dir, que el punt de vista de Llovet, respon a l’argumentum ad verecundiam –l’argument d’autoritat- segons el qual no és pas possible refutar un argument a partir d’enunciats com, per exemple: “Com la història ha demostrat a bastament” utilitzat per Llovet al començament del seu article a fi de fer passar per “veritat” la comparació del moviment sobiranista amb el totalitarisme.
Tanmateix, opinions més assenyades com la de Bauman, demanen construir un edifici de respostes a l’altura del repte al qual ens enfrontem. Catalunya ha intentat “conviure amb les diferències” però això ha estat, literalment, un bell ideal en el qual pocs han cregut. Al capdavall, el sistema d’escola catalana -per posar un exemple ben proper- està sent enderrocat per la judicatura en absència de possibilitats de legislar a la contra per part del poder polític. Quina convivència, en les diferències, hi pot haver en igualtat, si l’Estat mai ha acceptat l’asimetria cultural?
Pel que fa a Steiner, un pluralista cultural, sempre ha topat amb la història del segle XX quan es tracta de comprendre que hi ha nacionalismes d’arrel radicalment democràtica. De tots, potser el més emblemàtic sigui el txec: la història d’un èxit, no exempt pas de tragèdia, amb personalitats cabdals de la gran política europea com Masaryk, Dubcek o Havel. Entenguem-nos: es pot entendre Europa sense les figures de Dvorak o Smetana? O, només per esmentar un sol autor de la literatura txeca, sense la poesia d’un Jaroslav Seifert?
Dit altrament: no és pas el catalanisme polític un moviment fonamentat en el principi democràtic, més enllà de les “polítiques d’identitat” útils per a l’agenda neoliberal? No s’ha de menystenir mai el que es pensa des de la divergència, ans al contrari, cal elaborar una reflexió profunda, més enllà de les raons economicistes que ens dominen, per poder respondre a Susan George que la idea d’un país en llibertat també inclou enderrocar els pressupòsits que oprimeixen als humils. A principis del segle XXI, un Estat no és un anacronisme, sinó una oportunitat d’unir-nos, en la diferència, al concert de les nacions.
