Recentment s’ha estrenat la pel•lícula El Coronel Macià amb un gran èxit. Sempre que hi han esdeveniments positius per als catalans, als adversaris -per no dir enemics- no els agraden i, aleshores, comencen a bramar i de valent. A part d’aquests brams a què ja ens tenen acostumats, he pogut tornar llegir en una publicació de la capital d’Espanya un article queixant-se que Francesc Macià, Rafel de Casanova i Lluís Companys encara no tinguin publicada una biografia rigorosa i respecte a la pel•lícula deia que no tenia cap rigor històric. L’articulista, amb mala bava i per acontentar els estómacs dels seus amos i lectors, buscava les pessigolles i explicava que aquesta absència de biografies era deguda a que els tres personatges tenen aspectes foscos per poder ser considerats uns herois catalans.
En primer lloc, no és veritat que aquests tres personatges no tinguin publicada una biografia rigorosa. En segon lloc, que puguin tenir alguns aspectes considerats foscos és normal, perquè els tres personatges en qüestió són humans i per tant de cap manera són perfectes. L’heroisme i el mite en cadascun d’aquests personatges està en les grans gestes que van protagonitzar en certs moments de la història de Catalunya.
Francesc Macià, per citar alguns exemples, amb la seva actitud davant els militars, els fets de Prats de Molló, els viatges a Cuba i a altres països per aconseguir l’alliberament de Catalunya i la proclamació de la República Catalana té mèrits més que suficients per enaltir-lo als altars, com afirma l’articulista. Lluís Companys, només amb el procés, ple d’infàmies i falsedats, que l’Estat espanyol no vol revisar, i la seva mort per Catalunya, mereix la mateixa condició. Rafel de Casanova, a part de ser d’estatura alta o baixa, de si volia pactar amb els atacants o si va ser perdonat per Felip V, representa els milers de màrtirs anònims que van lluitar i van donar la vida per Catalunya en aquell precís moment i per aquesta raó es mereix el lloc on és.
L’articulista no reflexiona ni es pregunta pels mites i ritus dels espanyols. Als catalans com sempre se’ns demana la perfecció absoluta i tampoc no se’ns aplica la mateixa vara de mesurar. Per citar alguns d’aquests mites espanyols, en primer lloc tenim a Santiago matamoros. Segons el prestigiós historiador Claudio Sánchez Albornoz, és molt possible que l’apòstol Santiago no trepitgés mai la Península i la seva tomba actual sigui la d’un bondadós bisbe arrià. No parlem dels anomenats Reis Catòlics, perquè a Isabel no hi ha manera de poder fer-la santa per l’escàndol que representaria a nivell internacional. Sobre el mite de Cristòfol Colom i el Nou Món, és qüestió de llegir les darreres investigacions. Sobre la benignitat d’Espanya a Amèrica, cal llegir la llegenda negra de Bartolomé de las Casas. El famós manc del golf de Lepant no hi ha cap certesa que morís un 23 d’abril. Això és més un invent per no voler ser menys i contrarestar l’impacte de la gran diada catalana. No parlem de tot el seguit de reis ni dels herois de la Guerra del Francès amb la famosa Agustina d’Aragó. Dels mites i prohoms espanyols del segle XX és millor no fer-ne cap esment.
Per més que des del poder s’intenta enaltir alguns d’aquests mites i se’ls dedica tot un any amb publicacions -per cert, també poc rigoroses i pagades en la part que correspon pels catalans- i actes commemoratius, no en trobem cap que sigui perfecte. Com diu l’articulista sempre és bo tenir un heroi a qui recórrer tots els anys per mostrar la resistència dels catalans davant de l’enemic de sempre. No faria falta aquest heroi si aquest anomenat enemic deixés de negar als catalans els drets més elementals que tenim com a poble i com a persones.
