Escriure el meu blog (o el bloc, segons alguns) em permet expressar les meves opinions sobre temes diversos fent ús del català, idioma que en els 42 anys de viure a Suïssa no he pogut emprar tan sovint com jo voldria. El blog substitueix la xerrada amb amics davant una tassa de cafè o fent la passejada per la rambla o el passeig del poble.
Per sort, el català s’ensenya avui dia a nivell escolar de manera que les noves generacions disposen d’uns elements didàctics que nosaltres no tinguérem i hem de suposar que el nostre idioma és i serà més i millor parlat.
Escriure el català sense errades ortogràfiques és gairebé possible gràcies als correctors que l ‘internet posa a disposició. Les errades sintàctiques, els castellanismes i altres “impureses“ fan part dels errors evitables, però també disculpables considerant certes circumstàncies socio-polítiques que el que escriu ha patit.
Com que un blog (o un bloc) és un element públic, el que escriu sap que pot ser recordat, ignorat, rebutjat, admirat o imprecat. I també corregit. Entre els lectors no manquen els que irritats per una errada, deixen de costat l’essència de l’escrit i subtilment (però públicament) fan una correcció que s’agraeix en el fons encara que potser no en la forma.
Els guardians de la llengua, però, també són humans i cometen errades que demostren, per sort, que ningú és infal•lible. Els periodistes i els escriptors, que són gent que cobren per escriure, disposen de correctors professionals de manera que si poguéssim llegir els originals i comparar-los amb la versió final ens adonaríem de les moltes errades que els àngels guardians de la llengua no perdonen als humils escriptors de blogs (o de blocs). Només els mediocres estan sempre en plena forma.
