Encara no he aconseguit que algú m’expliqui en què consisteix ser de centre en política. Ningú no ho sap, i no és estrany, perquè no significa res. És un d’aquells curiosos casos en què la gent no s’adona que la seva incapacitat per respondre la pregunta suposa la resposta encertada. Si no es pot respondre és perquè la resposta és res. En política, si alguna cosa significa el centre és una enganyifa.
Els polítics són especialistes en l’ús d’un vocabulari ampul·lós, paraules que en aparença semblen voler-ho dir tot però que en el context polític no volen dir res. I centre és la paraula màgica. No se m’acut cap altra paraula més pretensiosa que aquesta en aquest context. S’utilitza de vegades de manera explícita, i d’altres, en els partits anomenats d’esquerra, de manera tàcita. Perquè amb ser de centre es vol donar a entendre que el teu partit està per sobre del bé i del mal, en una posició pretesament objectiva, equidistant, l’eix al voltant del qual giren la resta de partits, pobrets. Com un rei envoltat de la seva cort de miserables. Uns partits que, amb sort, estan descentrats, i en el pitjor dels casos escorats en els extrems, altrament anomenats radicalismes, naturalment donant per fet que radical implica en si mateix una mala cosa i no el que en realitat vol dir, o sigui anar a l’arrel del problema, allò indispensable si el que es pretén és solucionar qualsevol problema en aquesta vida. En general, el ciutadà rep de bon grat el polític que li parla de seny, moderació, maduresa, serenitat…, termes amb què es relaciona el centrisme. Són mots agradables emprats en major o menor mesura per tots els polítics, i que, aïllats, no signifiquen absolutament res, perquè qui pot no afirmar que seny és sovint un eufemisme de covardia? I moderació? És encertat mostrar-se moderat davant una situació que requereix audàcia? I maduresa? De quina mena? Potser aquella que s’ha forjat en l’error fins a perfeccionar-lo? I serenitat? Està molt bé, sempre, és clar, que vagi acompanyada de l’acció adequada que li doni efectivitat.
Però tot això no és el més retorçat de tot. És trist comprovar que el simpatitzant d’esquerres mitjà acostuma a presumir de la seva etiqueta de progressista, alhora que agraeix la tranquil·litat i bons aliments que, de fet, avui dia li promet el seu partit, amb un discurs que barreja a dosis perfectament calculades el progressisme demagog i el reaccionarisme dissimulat, és a dir, allò que s’intueix per centrisme. Aquesta mena d’esquerrà és el que treu pit per la seva pretesa superioritat moral i intel·lectual, cosa que jo, que sóc d’esquerres, sempre he trobat justament d’una baixesa moral i intel·lectual alarmant. La seva hipocresia es fa evident en la contradicció entre el que diu –i realment creu ser– i allò que en el fons defensa. I és clar, tot plegat no hi ha per on agafar-ho. Si ser de centre no vol dir res, posats a qualificar-ho diria que és un eufemisme de conservador. Per tant, lamento dir que el dretà s’apropa al capdavall molt més a la sinceritat i coherència quan parla sense embuts afirmant ser de centre que la majoria dels anomenats esquerrans, els quals no s’apliquen explícitament aquest terme i només l’esmenten per blasmar-lo.
La política es divideix essencialment en dreta i esquerra, i em sap greu dir que el dretà és sincer en la seva opció mentre que, tret de comptades i honorables excepcions, l’esquerrà acostuma a ser un perfecte hipòcrita, atès que es tracta en realitat d’un dretà disfressat. Per això, si parlem amb propietat cal afirmar que hi ha infinitament més dretans que esquerrans. I és que el dretà acostuma a ser cínic en la seva honestedat, i l’esquerrà acostuma a ser honest en la seva hipocresia. I no hi ha hipòcrita més sublim que aquell que no s’adona de la seva condició.
