- Publicitat -
Hi ha paraules que el temps ha denigrat, sovint de manera injusta. Rovira i Virgili va haver de canviar el títol d’una obra en fer la reimpressió, per què el terme “nacionalisme”, en temps de Hitler i Mussolini, havia adquirit una connotació negativa.
Una cosa semblant passa amb l’irracionalisme. Nascut a finals del dinou en oposició al positivisme que, a força de fer servir la raó com a únic argument havia esdevingut eixorc i reaccionari, actualment sembla un concepte pensat per cridar als dimonis interiors, i res més lluny de la realitat.
Aquest irracionalisme, entès com tot aquest conjunt de creences que ens configuren com a identitats diferenciades, és el que ens permet mostrar-nos i avançar, però també, ai las!, el que pot generar més immobilisme i més efectes negatius. Posaré dos exemples d’aquests dies, i començaré pel negatiu.
Fa poc, en un debat radiofònic van conversar i debatre Junqueras i Marhuenda sobre l’existència o no de la nació catalana. Un debat que Junqueras va voler dur al camp acadèmic, amb una claredat expositiu i un desplegament de recursos certament impressionant. Davant els fets, les dades, la resposta de Marhuenda, disfressada de racionalitat, no deixava de respondre a la defensa d’una veritat interior irracional, a la defensa d’un dogma més enllà de la prova empírica. Aquest irracionalisme, a més, pretenia incloure tant si com no dins el motllo de la seva doctrina uns i altres, correligionaris, agnòstics i ateus.
En canvi, sense la irracionalitat els avenços socials i nacionals són inassolibles. I en aquest cas pren l’exemple del pacte fiscal. Certament, des de la racionalitat del hem de viure dia a dia, el pacte fiscal esdevé una necessitat vital i racional del poble català, de tots i cadascun dels ciutadans que avui, vinguts d’on sigui, en formem part. Ara bé, aquesta racionalitat corre el risc d’exhaurir-se en si mateixa. Si en aquest moviment cap a la recuperació de la nació es aturem en els seus aspectes “pràctics”, esdevindrem, com els positivistes, immòbils, membres de la societat on s’ha acabat la història i per tant el progrés. Allò que farà factible el futur de la nació catalana, la seva llibertat serà quelcom tant irracional com la voluntat, que beu de no se sap quines deus, i que troba els seus referents per a reivindicar-se, i en això hem de ser seriosos, en una història, que com la de tots els pobles, està sovint mitificada.
El pacte fiscal està bé per que, com deia Charles Péguy, la nostres vides estan teixides de fils comuns i més enllà de grans projectes cada dia ens hem de guanyar el nostre pa. Però per avançar fins al final, seran les imatges del nostre interior les que ens hauran d’empènyer.
Publicitat
