Els fets positius. La mort de la democràcia espanyola.

La declaració d’avui de Carme Forcadell davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no es pot entendre sense que , d’antuvi, situem la realitat política en els seus aspectes positius, els fets incontrovertibles.
En primer lloc , na Carme Forcadell és presidenta d’un Parlament, que, per definició, és un espai per a parlar, debatre i contrastar idees.
El Parlament català, presidit per la senyora Forcadell, neix d’unes eleccions democràtiques, en les quals els ciutadans  atorgaven a determinats subjectes, en funció de les seves opcions polítiques, llur representació i el mandat de defensar, mitjançant el debat, les idees que els havien dut a triar-los en comptes d’uns altres.
La legitimitat dels processos electorals espanyols, i catalans, neix de la voluntat sobirana del poble. És aquest qui s’ha dotat dels mecanismes que li permeten exercir els seus drets, sovint amb lluites al carrer i rere haver superat temps sovint  dilatats de manca de llibertat i de drets.
Aquesta legitimitat de les lleis té com a condicionant l’acceptació, el consens de la població a qui li és d’aplicació. Les lleis no són alienes al poble que se les atorga, i per tant, atès el caràcter mutable de les circumstàncies socials i polítiques dels cossos socials, aquestes lleis són per definició susceptibles de canvi.
Un conflicte entre poble i llei, en un estat democràtic, es resol amb la modificació de la llei, no amb la imposició al poble del que és o no susceptible de ser modificat. Altrament, entraríem en la política dels Ukase  (com a la autocràcia russa, vaja).
Amb tots els fets previs, amb la compareixença de la senyora Forcadell davant el TSJC, l’arquitectura sobre la que reposa un sistema democràtic i parlamentari  es trenca. Allò que es jutja no és un càrrec polític, sinó la capacitat d’un poble de fer arribar la seva veu a un Parlament. Per això, en negar el senyor Millo que es tractava de jutjar idees, palesa quin és en realitat la concepció d’Estat Democràtic  del seu partit, actualment governant a l’Estat Espanyol, i dels qui li donen suport.
Carme Forcadell, com a ciutadana, no ha comès cap delicte, ni real ni presumpte. A qui es jutja no és a Carme Forcadell ciutadana, és a una representant d’un país, escollida democràticament, i que democràticament va ser nomenada per al càrrec de Presidenta del Parlametn de Catalunya pels qui tenien potestat per fer-lo. El mandat democràtic no és una excusa per ocupar determinats espais de poder i privilegi, com sembla que alguns consideren, sinó per dur al debat les inquietuds, desitjos i esperances dels electors.
Acostumat aquest sistema moribund a la política com a teatre, i no com a expressió col·lectiva de sobirania, reacciona com la bèstia ferida que es resisteix a  sucumbir. Si un Parlament no pot parlar per una imposició aliena a sí mateix, la sobirania del poble, el que sigui, queda desvirtuada i les eleccions passen a ser una farsa, un reflex de la voluntat dels poders obscurs i no la veu de la ciutadania. Si, a més, l’empara d’aquesta usurpació rau en un text Constitucional i en quatre individus que l’interpreten, tant el primer, com els segons,  esdevenen  còmplices necessaris de l’ensorrament del sistema democràtic.
Per això, fets com el d’avui,  anorreen la minsa legitimitat de les institucions espanyoles. Avui, la Constitució de 1978, ferida de mort pels mateixos que tant diuen defensar-la, pot ser declarada finalment morta.