Els ‘felputs' rojos és el nom que dóna Sánchez Piñol als components de l'oligarquia catalana en la novel·la (desconec si s'anomenaven així en la realitat els membres de la Generalitat, representant el terç noble, l'eclesiàstic i el burgès). Doncs bé, m'ha fet pensar tant en ara! Hi ha un paràgraf on Victus ens posa el dit a la nafra: “Heus aquí el nostre pitjor defecte. No saber el que volíem, més enllà de recrear-nos en el reducte d'allò petit. Això no, allò tampoc. Ni França, ni Espanya, però incapaços de construir un edifici polític propi. Ni resignats al nostre destí, ni disposats a canviar-lo.(…) Les nostres classes dirigents, en particular, eren el comble de la indecisió crònica, sempre a mig camí entre el servilisme i la resistència.”
Aquestes setmanes hem viscut un episodi d'indecisió en una part de les elits econòmiques a les quals l'acord CiU-ERC no agrada pel paper d'ERC i el gir a l'esquerra i sobiranista que s'ha impulsat. La temptació de convertir un acte d'impuls empresarial en un míting contra el programa de coalició avalat per una ampla majoria parlamentària era evident només rellegint algunes entrevistes a alguns prohoms i els pronunciaments d'alguns cercles empresarials conservadors. Sembla contradictori que la demanda d'innovació que és intrínseca en una empresa del món productiu no es traslladi al camp polític on predominen actituds contràries als canvis, i ja no diguem d'Estat. Per altra part, en uns dies on la podridura de la corrupció, com deia FT, ha arribat a totes les institucions, es troba a faltar una reprovació seguida d'expulsió per part de la gran patronal de les empreses imputades com a corruptores.
Aquells ‘felputs' rojos de Victus són ara empresaris vinculats als grans oligopolis de serveis expúblics que tenen en Catalunya el millor mercat captiu de la Península; els empresaris que s'han aprofitat del dèficit d'inversió pública estatal a Catalunya en camps com ara l'escolar, el sanitari i el viari. Empresaris que només tenen el mercat a Espanya i no tenen capacitat d'internacionalitzar-se. Però també classes subalternes de procedència obrera però que tenen el seu ascensor social en l'aparell burocràtic de l'Estat o dels partits espanyols, o dels ajuntaments i diputacions dependents de l'Estat. Aquí tenim una possible radiografia dels nostres felputs rojos.
Tot i que mai és blanc o negre. I trobem gent que malgrat que els seus interessos de classe els posaria a la banda de l'assimilacionisme espanyolista, estan on toca, al costat de la voluntat popular majoritària pel procés d'emancipació. I al revés, gent que pels seus interessos econòmics i socials els tocaria ser uns abrandats sobiranistes i per prejudicis polítics, ideològics o sentimentals fan el joc a l'oligarquia espanyola i als nostres felputs rojos.
Només cal esperar que de les lliçons de la història n'aprenguem tant els sectors del poder econòmic com les classes populars. Estem en un tombant històric, en una crisi perfecta de model social, de model democràtic i d'estat. No necessitem gent que confabuli contra els canvis que necessàriament han de venir en benefici de la majoria. Necessitem comptar amb un bloc social pel canvi on esperem que s'incorporin les ments més lúcides dels nostres actuals felputs rojos.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/617245.html
