Els espanyols s’uneixin, els valencians es dilueixin.

Es tracta d’un efecte dominó estrany. El Bloc va anar assolint els seus millors resultats després de ser alimentat durant anys per la UPV, un partit nítidament d’esquerres i catalanista, tot esdevenint un partit de centre esquerre i abandonant el catalanisme però conservant el nacionalisme; Compromís es va consolidar com una força alternativa, empentada pel Bloc, això si tot esdevenint una coalició d’esquerres valencianista, però ja no nacionalista i molt menys independentista (Mónica Oltra dixit); I ara Podemos, empentada per Compromís, és la segona força de la esquerra en nombre de diputats al parlament espanyol pel País Valencià, i des d’aquesta posició de força i amb el més que probable pacte amb IU, la situació de Compromís queda ben diluïda sinó anul·lada directament, per no parlar del Bloc, que ben bé podríem dir que ni està ni se l’espera. La història ens ensenya que cada vegada que hem donat un pas en un nou projecte polític hem deixat enrere una mica del nostre bagatge polític i nacional, i pel que sembla ara toca donar el darrer pas i integrar-nos del tot i de cor en un projecte nítidament espanyol, això si en una colorista confluència pseudofederalista, que sempre és bo callar consciències.
 
Hom pot dir que aquest estrany viatge del nacionalisme des de la esquerra catalanista al no res ideològic i la indefinició nacional, és si més no el reflex de al societat valenciana, que com tots sabem és profundament espanyola i ben molla en temes ideològics. No calia tan llarg viatge per arribar allà on sabíem que es situava el gruix de la societat valenciana. Sí el que volíem, com planteja l’actual direcció del Bloc i els seus continuadors, era gestionar millor, sols calia haver fet una coalició amb el PSOE i haver-li donat una pàtina valencianista, al remat va ser eixe el discurs de molts “valencianistes” que es van pujar al carro guanyador del PSOE, i au! ja hi seriem a les institucions gestionant les molles que ens va deixant Espanya. Però aquella absorció no es va fer, decidirem tirar endavant, cabuts, un projecte propi d’alliberament nacional, i vet ací que just quant el “nacionalisme” te una mica de poder, li ho regala amb gust als nous representats del regeneracionisme  espanyol. Perquè és açò i no altra cosa el que decidirem al proper congrés del Bloc.
 
Veiem sinó, la candidatura d’Àgueda ens proposa fer de Compromís un nou partit, cal recordar que l’actual coalició està formada per 3 partits, dos dels quals no son nacionalistes, i després hi és la Gent de Compromís; i cal afegir que la líder indiscutible és Mónica Oltra, que no és precisament del Bloc, i que segons tots els analistes és la que té els vots (cal dir la propietària?); de debò algú creu que eixe nou partit tindria com a objectiu la construcció nacional del País Valencià, o seria més bé el “múscul” organitzatiu que necessita Mónica Oltra per a fer valdre el seu projecte polític (i el d’Iniciativa) davant Podemos?. Si finalment guanya la candidatura d’Àgueda (ara o en juliol), veurem desaparèixer el Bloc dintre de Compromís, un partit on Mónica Oltra, com a líder absoluta, estil Pablo Iglesias o Ada Colau, ens portarà als valencians i les valencianes a la nova Ítaca, sols que aquesta estarà a Madrid. Tot contant amb les coincidències en allò que ara nomenen valencianisme de la majoria, un concepte que sols es sustenta en el victimisme propi del regionalisme més tronat, formulat clarament per Àgueda “Cuando hablas a la gente de sus problemas y dices que ser valenciano implica estar mal financiado, no tener la misma garantía de servicios públicos que un habitante de La Rioja, entienden la necesidad de opciones que defiendan los intereses valencianos”, i que voleu que vos diga, mai he cregut les definicions en negatiu i molt menys les definicions basades en les comparacions, ni per a bé ni per a mal, i a més a més aquesta mena de pensament duu directament a una conclusió, en cas que el finançament sigui just doncs ja no cal reivindicar el fet nacional valencià, o formulat de forma política, el fet diferencial valencià i la construcció nacional del País Valencià, una vegada els seus representats polítics s’integren en la maquinari de poder espanyol, el “valencianisme de la majoria” quedarà reduït a un tira i arronsa (la vella política de la puta i la ramoneta en versió minimalista) per unes molles més o menys grosses, quant un projecte d’alliberament nacional és (sobretot) al segle XXI, un projecte d’alliberament de les persones, de totes i cadascuna d’elles que es prenen en serio el seu destí, es fonamenta en el Dret a Decidir i es plasma en una Constitució, és el que fan tots els pobles lliures, i els Valencians i les Valencianes hi tenim dret.
 
I si això no fora prou per sentir una mica de pessimisme, el que veiem front a Àgueda no termina d’articular un projecte polític clar, comparteixo molta part de les crítiques que ha fet l’Enric Nomdedéu, però tot i així jo votaré la candidatura de Rafa Carbonell per tres motius: Representa un projecte d’emponderament dels i de les militants del Bloc, i això en si mateix ja és una valor, car el futur serà de al gent o no serà; en segon lloc suposa la pervivència d’un projecte polític propi, i és sabut que sense partits propis no hi ha política pròpia que valgui; i en tercer lloc aposta decididament per la sobirania del País Valencià i el Dret a Decidir com a forma de resoldre els problemes que tenim plantejats com a poble, una reformulació necessari al segle XXI dels plantejaments nacionalistes d’alliberament del segle XX.
 
Bonaventura Casanova
Plataforma pel Dret a Decidir