ELS ERRORS DEL GRAN EMPRESARIAT CATALÀ

Un fill d’una d’aquestes nissagues del centenar de famílies que estan en totes les direccions de les institucions empresarials nostrades em deia, fa pocs anys, que moltes d’elles eren una gerontocràcia. I feia conya quan li deia al seu pare “Oye papá, a ver si os retiráis para que subamos otros” (sic)
Fins ara, la cúpula de poder a Catalunya havia quedat al marge del fragor de la majoria dels mortals. Movent fils a distància, de vegades en tenia prou. Però això s’ha acabat amb l’arribada de la Borrasca perfecta: crisi del model de relacions laborals i del sistema de l’Estat del benestar; crisi del règim de la Segona Restauració i de legitimitat democràtica degut a l’explosió de la corrupció; i crisi definitiva de la relació Estat-Catalunya.
Només en el primer camp, en el curt termini, estan obtenint reformes en la direcció que volien, però que sense abordar el canvi de model empresarial cap a models 2.0, participatius i horitzontals, només significarà un breu cant del cigne de la competitivitat. Però en els altres dos camps, un part de les elits empresarials s’han despertat per primer cop a primera línia de foc; i ho fan tard i malament.
Des del meu punt de vista, de persona que hi ha tractat i de bon rotllo, aquests són els 6 errors de la gran empresa a Catalunya

1. Pensar, per part dels sectors concessionaris dels serveis – que a Catalunya són privats per manca d’inversions estructurals de l’Estat (dèficit i deute fiscal)-, que l’acumulació de capital pel sistema de peatge diferencial seria etern. Sense acabar amb un cost polític, social o econòmic que al final significaria la mort de la gallina dels ous d’or o la revolució del galliner (Ai, la gallineta de Llach!)
2. Pensar que com que els seus comptes a final de mes no ho notaven no calia que fossin reivindicatius en relació a la sistemàtica marginació de Catalunya en el finançament i les inversions. Foment del Treball que demanava el 1900 el concert econòmic, s’ha hagut d’esperar a veure amb temor la deriva independentista, per a què tornés a reclamar un pacte fiscal indefinit. A bones hores!. O en un moment de gran sensibilització sobre les competències aeroportuàries i només impulsats des de darrere per FemCat i alguns dels què estàvem al Govern, s’organitzés l’acte d’ESADE, que es va desinflar com un souflé després d’una visita a Madrid. O que hagi hagut d’estar un professional autònom i tossut com Amorós, el què hagi mogut quasi en solitari el lobby FERMED pel corredor ferroviari.
3. Pensar que la garantia de l’oasi català era la sociovergència, millor si estava repartida a banda i banda de la Plaça de St Jaume, però unida en allò essencial.  I ara resulta que el temporal integral s’emporta per davant els pilars partidistes del règim de la 2a Restauració a Catalunya.
4. Haver desaprofitat la força de representació que tindrien unes Cambres de comerç autènticament participades amb eleccions electròniques i sense maniobres de cooptació (oportunitat perduda, quan no es va fer cas de l’informe del Departament de comerç que jo mateix presidia sobre eleccions on line) i després vingué Paco con las rebajas i els tragueren per decret la quota empresarial, sense cap plor dels qui no es consideraven prou representats.
5. Pensar que la Monarquia era la millor institució per assumir la intermediació entre Catalunya i Espanya. Gent de bona fe de l’economia productiva s’han cansat, encara ara, de promoure visites reials i principesques, que només serveixen per abaltir les consciències de l’empresariat català, però que no provoquen cap retorn a l’altra banda. Al contrari, ja s’ha vist el silenci del Rei quan estaven destrossant l’Estatut i el seu posicionament bel·ligerant quan el poble català s’ha començat a moure cap a l’emancipació. Monarquia que per cert, quan fa funcions de representació internacional només es preocupa dels grans grups oligopòlics madrilenys
6. Finalment, ventilar unidireccionalment les crides al comportament virtuós dels polítics i administradors públics, però sense capacitat de fer cau i net de les pròpies misèries que han impedit posar en marxa un eficient sistema de formació ocupacional i continuada. I ara que esclaten en cadena les corrupcions, no saber estar a l’altura posant en qüestió les pràctiques corruptores i contràries al lliure mercat d’algunes empreses.

 
Les patronals de pimes s’ha diferenciat tant com han pogut d’aquestes polítiques, però ja sigui per manca de ressorts o per la sensació de feblesa i soledat, no s’han pogut fer sentir prou. Per això, no és estrany que també en el camp empresarial apareguin fenòmens autoorganitzats com el del Centre Català de Negocis, i altres que aniran apareixent, que siguin mostra que la majoria social empresarial no se sent representada per certes cúpules. Els autònoms que són víctimes d’una Catalunya de peatge(sanitari, escolar i viari). Les  microempreses i les pimes que aguanten una major pressió salarial del sindicats per culpa del cost de la vida i la inflació diferencials de Catalunya. Perquè Sanitat, escola, transport i cultura de pagament són dels més cars de l’estat, i per culpa del dèficit fiscal els treballadors d’aquí no estan rebent el salari social abundós que reben altres treballadors de les autonomies subsidiades. Per tant, el factor nacional i ara, el factor corrupció, només són els detonants d’un malestar social que ja existia també entre l’empresariat.
 
En aquest sentit, acabem una setmana (una altra) memorable. Resulta que tants AVEs i febre urbanística podrien haver servit per passar pressumptament els sobres a Rajoy, Cospedal y Jiménez Losantos, salvadors d'Espanya! ( i potser a algun altre gran partit). La UE sanciona Espanya a retornar 34 m€ per irregularitats en adjudicacions de la construcció AVE Madrid-BCN. Les que van a parar als sobres?. Amb Rajoy a primera plana internacional, Espanya encapçala un rànking: nivell de desprestigi del President de Govern i rapidesa en aconseguir-ho; Rajoy ha superat Berlusconi. Alguns ciutadans espanyols comencen a preguntar-se si mentre aplaudien el robatori legal (dèficit fiscal) als catalans no s’adonaven que els prenien la cartera pels sobres. I també es pregunten si l’obsessió en la llei de la unitat de mercat no va destinada a facilitar la unitat de “chanchullo en lo universal”.
Per tot això, quan Rossell de la CEOE veu desprestigi total en el sector públic, cada cop som més que esperem ansiosos un codi ètic a les patronals i l’expulsió immediata de la Patronal de les empreses corruptores. Estic esperant una defensa aferrissada del lliure mercat i la condemna a l’infern dels que se’l salten corrompent polítics o funcionaris.
article a Economia Digital diumenge 3 de febrer 1013