Els dies que ara vénen. Mobilització permanent

Abans de començar a escriure aquest article volia saber quina era la decisió final de la jutge Carmen Lamela. Tot i creure que, per raons exclusivament jurídiques, no hi hauria presó sense fiança com a mesura cautelar, és evident que l’estratègia de l’Estat és anar més enllà de la raó i conculcar el dret i, per tant, renunciar a resoldre els conflictes inspirats en els postulats de la justícia. Dit altrament –els especialistes en drets humans ho confirmaran– la decisió de la jutge Carmen Lamela d'ordenar presó per a Sànchez i Cuixart és una vulneració de les normes fonamentals en les quals s’inspira la separació de poders i, en aquest sentit, és tracta d’una veritable aberració –en la forma i en el fons.
 
El problema és l’ombra d’amenaça que es projecta sobre qualsevol individu que hagi participat –d’una manera o altra– en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Referèndum, cal recordar-ho per enèsima vegada, emparat en la Llei 19 / 2017 que dóna cobertura a la consulta celebrada el proppassat 1 d’octubre i, així mateix, als efectes   que en derivin –com és l’entrada en vigor de la Llei 20 / 2017 de transitorietat jurídica, un cop efectuada, formalment, la declaració d’independència de Catalunya.
 
Mai em cansaré d’insistir en la dialèctica entre dues legalitats –situació que ja ha viscut el Principat en les crisis de 1640 – 1652; 1705 – 1714;  1936 – 1939. No s’ha recalcat prou que la història ens torna a ubicar en el centre d'una dicotomia legalista, atesa l’autoritat que té el Parlament de Catalunya d’elaborar lleis a partir d’una capacitat legislativa que ens fa subjectes polítics en el marc d’una sobirania compartida.
 
Però ara són les idees les que són fins i tot perseguides. I ho són en absència de violència –si no és la violència del terror policial contra els manifestants pacífics. Una persecució  que té lloc en el marc de la Unió Europea sota el paraigua dels grans poders. I és que no s’ha dit, impunement, que cal prohibir idees? Com es fa quan una idea expressada per la voluntat popular –el dret a l’autodeterminació– topa frontalment contra els valors d’un ordre constitucional que consagra la idea arcaica d’unitat com a frontera impossible. És sagnant –i mai millor dit– el contrast entre Escòcia i el Quebec –i les seves respectives contraparts– amb la resposta repressiva de l’Estat espanyol.
 
No es pot anar contra un poble –o contra una gran part d’aquest. Però els nostres líders polítics no poden oblidar el sacrifici de milers que va permetre un exercici de llibertat i de democràcia exemplar. Em costa molt acceptar que en el meu govern hi ha individus que han posat traves a les rodes al natural esdeveniment dels fets. Que s’han oposat de manera diàfana o més dissimulada a la legalitat que emana del Parlament de Catalunya. I és que no es pot dilatar més el temps, perquè el temps ens va en contra. No es pot ja jugar més contra la raó. Ni contra les emocions. Ni contra la sobirania del Parlament de Catalunya. Tot el que hem fet fins ara no ho hem fet per negociar engrunes. Ho hem fet per mirar endavant i seguir un camí plegats. Certament, la situació és insostenible. No es pot continuar mentint més. Ni calumniant la nostra escola. Una altra vegada la vella lluita: les elits –les seves i les nostres– i el poble –amb tots els matisos que calgui i es vulgui– cara a cara. Qui és poder i qui és poble és veurà els dies que ara vénen.