En voler saber el significat d'una paraula sempre ens refugiem en els diccionaris, però moltes vegades tenim la sensació que no ens diuen la veritat, ja que la vida quotidiana ens ho demostra a bastament. Però la culpa és nostra, ja que els humans sempre volem viure de la trampa. Ens passem la vida fent servir la semàntica per no acceptar el significat de molts dels mots que consultem als diccionaris, ja que moltes vegades els volem adaptar segons la nostra conveniència. Defecte que tenim qualsevol persona normal del carrer, però és un defecte que augmenta en grau superlatiu al gremi dels polítics.
L'ENTESA. La definició del diccionari la descriu com el fet d'entendre's amb algú. Definició escarida i senzilla. Entesa que tots plegats hem vist el difícil que és assolir-la en el món polític. Ho vam veure a casa nostra després de les eleccions del 27-S i ara veiem com ha costat Déu i ajuda, formar un govern central, que al final acabat en frustració i que portarà a unes noves eleccions el 26-J, per culpa de la nul·la entesa entre els partits.
És clar que no és d'estranyar, ja que l'experiència viscuda aquests últims anys ens ha mostrat el poc diàleg i poca entesa existent entre Espanya i Catalunya, només per citar un exemple. Tanmateix, veiem com aquesta suposada entesa que hi hauria d'haver entre els partits que es presenten pel Parlament central (que més o menys són de la mateixa corda quan es tracta d'anar contra Catalunya) tampoc existeix, on mana l'enveja i fer la traveta a l'altri, per a veure qui és més maco i aconsegueix asseure's primer a la poltrona. Així doncs, d'entesa res de res; el diccionari menteix segons els polítics.
LA COHERÈNCIA. Significa, actuar d'acord amb el pensament. Són coherents moltes de les actuacions dels nostres polítics d'ací i d'allà? No! Un dia diuen que és blanc i l'endemà negre. Diuen que faran tal cosa i no triguen a fer el contrari, sense recordar el que van dir ni prometre. Només tres exemples. És coherent que el rei Felip VI digués amb tota la incoherència i davant els membres de l'ONU, en un viatge de l'any passat a New York, que comptessin amb Espanya per a defensar la democràcia al món? Quan després, aquesta democràcia se la passa per l'arc de triomf, no deixant celebrar un referèndum que és la cosa més democràtica que existeix?
És coherent que Ada Colau digués per activa i passiva que mai es dedicaria a la política, en preguntar-li si ho faria quan només era la cap visible de la plataforma dedicada als desnonaments? Si pensava no dedicar-s'hi, perquè després ha fet el contrari? Tant el rei com l'alcaldessa són incoherents en els dos casos, perquè han canviat el significat del mot coherència que llegim als diccionaris. ¿Han sigut coherents la gent de la CUP quan abans de les eleccions del novembre del 2012, el David Fernández, parlant de la unitat dels partits independentistes deia: “…a la CUP.no tenim cap vareta màgica…, ho fem entre tots o no ens en sortirem, cal compromís i responsabilitat de tothom”, i al moment de la veritat no van voler anar junts amb Junts pel Sí? Van ser coherents després de les eleccions del 27-S, amb la gran mentida que no els importava el “qui” fos president, quan després es van passar tres mesos demostrant amb escreix que el “qui” era el més important per a ells?
Així doncs, el diccionari no diu la veritat o els interessats l'interpreten a la seva conveniència.
LA LLEI MORAL. Segons els diccionaris, és la llei que emana de la consciència i obliga a fer el bé i evitar el mal. Doncs això! Si vol dir que les persones han de tenir la rectitud i el sentit del comportament humà, on hi ha uns principis que obliguen a uns deures i unes obligacions, a dins la política aquests enunciats moltes vegades se'n van en orris.
Un exemple ben recent el tenim en la vergonyosa actuació de la Unió Europea, davant el problema dels refugiats que arriben (bé, si els deixen arribar) al nostre continent, on diem sempre que donem lliçons de democràcia a la resta del món. Jo no veig la democràcia per enlloc. On és la consciència que obliga a fer el bé i a evitar el mal? Com tenim la vergonya de publicar uns Tractats de la Unió Europea i que en el capítol 3 (article 214, punt 1) on parla de l'ajuda humanitària a tercers diu: “Les accions de la Unió en l'àmbit de l'ajuda humanitària es duen a terme en el marc dels principis i els objectius de l'acció exterior de la Unió. Aquestes accions tenen com a objectiu prestar de manera puntual, assistència, auxili i protecció a les poblacions dels països tercers víctimes de catàstrofes naturals o d'origen humà” Després d'escriure aquest text, ni assistència ni auxili. Es desembutxaquen uns quants milions d'euros, tots cap a Turquia i tal dia farà un any.
També tenim l'article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans on en l'apartat 1 diu: “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n”
De què serveixen tots aquests dictats i lleis si són paper mullat, contradient les normes que dictem i aprovem nosaltres mateixos? Per tots aquests polítics que proposen aquestes normes, el diccionari també deu ser paper mullat.
L'HONESTEDAT. La coneixem com la virtut que és conforme del que exigeix el deure. Fer de la necessitat virtut és un esport practicat per molts polítics, donant-se mèrit com si tothom fes de bon grat allò que inevitablement ha de fer. Honestedat és fer la feina ben feta sense esperar reconeixements ni elogis. Honestedat és una qualitat de la persona que és honesta. Ha sigut honesta la família reial espanyola amb tots els tripijocs que han sortit a la llum? Ha sigut honesta la família Pujol amb tots els escàndols monetaris que s' han descobert? Ha sigut honest el PP donant falses explicacions de totes les corrupteles que n'hi ha per a donar i per a vendre? Ha sigut honest el PSOE amb els afers bruts d'Andalusia i les martingales del PSC a Sabadell i Santa Coloma de Gramenet, etc.?
Quan descobreixen polítics deshonestos i ens ho fan saber, com si els haguéssim d'excusar, sempre diem que no tots els polítics ho són i que són quatre gats (?) Caram!, amb el que surt quasi cada dia, no crec que siguin quatre, ans el contrari, potser hauríem d'afegir uns quants zeros
Per l'actuació de molts polítics de Catalunya i d'Espanya, la paraula honestedat hauria de desaparèixer del diccionari o canviar-ne la definició.
LA CALÚMNIA. Sempre ha existit i existirà però aquests últims anys ha fet estada permanent dins l'estament polític, ja que segons el diccionari és un delicte consistent en l'atribució conscient d'un fet fals a una persona. Mare meva, quina paraula aquesta!
Aquests últims anys, des de la gran retallada de l'Estatut de Miravet (2006) per part del TC de Madrid (2010) i la pujada de la gent independentista a tot Catalunya, no crec que hi hagi cap estat del planeta que ens guanyi en calúmnies, insults, recursos al Constitucional i querelles als jutjats. La calúmnia sempre és de gent roïna, mesquina i menyspreable, que pel que llegim als diaris, escoltem a la ràdio i veiem a la televisió, tant a la política com als mitjans de comunicació els hi podríem aplicar a tots plegats el refrany: “De gent roïna, un carrer”, significant que hi ha més roïns dels que ens imaginem.
Perquè hi ha gent roïna a la premsa on inventen calúmnies per desqualificar a persones o institucions; hi ha polítics mesquins que fan servir la calúmnia per a destrossar l'adversari de l'altre partit. Tanmateix, si després de tantes calúmnies escampades aquests darrers anys moltes són falses, tant se val; sempre queda el dubte i el raonament de molta gent dient: quan ho diuen alguna cosa hi ha. El mal ja està fet.
Són gent que fins i tot deuen ser calumniadors amb el diccionari, dient que la definició de calúmnia ha de ser atribuïda a una persona analfabeta.
LA COALICIÓ. Segons el diccionari hauria de ser un acord temporal de persones o de partits, que el seu objectiu sigui arribar a un fi comú. Evidentment que moltes coalicions són acords temporals de persones o partits, però que això signifiqui arribar a un fi comú per a la societat, és una utopia que ni el més optimista sap veure. Si els polítics complissin la definició de la paraula coalició, ja s'hauria format un govern a Madrid. Si els polítics complissin la definició de la paraula coalició, ja s'haurien aprovat els pressupostos de la Generalitat i els de l'Ajuntament de Barcelona; però és ben palès que els partits aquest fi comú el deixen a banda i només miren pel fi particular del partit.
També moltes vegades es formen unes coalicions impossibles i antinaturals que més que mirar per un fi comú, s'arriba a acords temporals per mirar de fotre al partit que ha manat fins llavors. Per sort aquestes coalicions que van contra natura per treure el contrincant polític del davant, moltes vegades no arriben a consumar-se, no perquè no vulguin fotre al partit que té el poder, sinó perquè els dos o tres partits que volen coalitzar-se es miren de reüll, per veure qui manarà i qui haurà d'obeir, cosa -aquesta última- que no agrada a cap partit.
I així no hi ha manera d'entendre's i cada partit fa sa guerra. I el fet d'aconseguir un fi comú que diu la definició de coalició se'n va a can Pistraus.
LA CORRUPCIÓ. És un flagell de la societat, d'ençà que el món és món. Vés tu!, és una paraula del diccionari on molts polítics es veuen reflectits, almenys per la palesa actuació de molts d'ells. La corrupció és un delicte consistent en el suborn a les persones i amb preferència als funcionaris i polítics. Que us haig de dir d'aquesta xacra a ulls veient i que ens fan saber de la seva existència els diaris, ràdios i televisions, dia sí dia també.
La corrupció és tan antiga com l'home. Encara que la història ens explica un conte molt irreal d'Adam i Eva, que amb seguretat no van existir, fixem-nos que la narració a la Bíblia del paradís terrenal, ja comença amb una corrupció. Si va ser una poma o una patata (com diu La Trinca a la seva cançó) és el menys important. Com a metàfora la trobo encertada. El que va escriure aquest relat ja veia que les coses dels humans anirien a les males.
Per això, penso que tots aquests somiatruites i visionaris de coses estranyes i que en les campanyes electorals prometen: corrupció zero, no saben el que diuen. És clar, prometen tantes coses que en un poti-poti de promeses tot val, sense pensar que qui promet s'obliga. No dic pas que la corrupció no s'hagi de perseguir i controlar, com moltes altres coses, però els polítics saben que on hi ha diners i poder – i en la política n'hi ha molt- aquesta corrupció zero és impossible. La corrupció va lligada a l'honestedat. Són faves comptades, no hi hauria corrupció, si tothom fos honest
Com veiem, molts polítics sí que fan cabal d'aquesta definició de la corrupció.
LA DEMOCRÀCIA. Sempre s'ha considerat com una doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Ah, la democràcia! Una de les paraules més pronunciades, però més mal interpretada per molts polítics.És veritat que uns dels principals principis de la democràcia a molts països -almenys a Europa- que és votar, els ciutadans ho podem fer, però un cop s'ha complert amb aquest deure el significat d'aquesta paraula, és com si no existís
És democràcia -després de dir que els ciutadans podem votar- també dir que podem votar segons què i per què?
És democràcia, prohibir un referèndum per decidir si volem ser independents?
És democràcia, no voler dialogar i si s'aconsegueix una trobada per mirar de dialogar, l'endemà l'interlocutor que ha fet veure que escoltava, t'envia un munt de recursos al TC perquè els suspengui?
És democràcia, que el govern elegit democràticament pel poble, un cop al poder se les doni de demòcrata i no respecti un estatut votat pel poble català amb majoria, i després de dir que respectarà i donarà suport a dit estatut (Zapatero) l'escapcin per tots costats perquè no el reconegui “ni la mare que el va parir” (Guerra. Un altre gran demòcrata aquest farsant)
És democràcia, que una colla de bisbes panxacontents i amb sentit retrògrad (Conferència Episcopal) s'atreveixin a manifestar en boca del seu portaveu i en nom de tota l'església catòlica espanyola, que “veuen immoral el dret a decidir dels catalans”?
És democràcia, haver d'aguantar una monarquia que no es consultà a ningú si la volíem? Una monarquia que no va votar ningú i malgrat que el cost del seu manteniment és elevadíssim ens l'han encolomada per l'article 29?
La paraula democràcia està ben definida al diccionari i no ha de canviar. El que necessita un canvi és el dèficit de democràcia que pateix el país en general. Estem a les beceroles de l'aplicació de què vol dir el mot democràcia.
En començar aquest article ja senyalava que pels polítics els diccionaris menteixen. Agafen el significat de les paraules segons la seva conveniència. De les vuit paraules elegides, en sis no fan cas de la definició del diccionari (entesa, coherència, llei moral, honestedat, coalició i democràcia) i dues les compleixen amb escreix (calúmnia i corrupció). Amb aquest bagatge polític no podem ser un país normal..
I així ens va!
