M’amoïna que els catalans sembla que ens estem avesant als atacs continus de l’espanyolisme, tant del mesetari com el d’importat aquí a casa nostra. Tenim, com sovint es diu, un Parlament de fireta, que no és capaç de legislar autònomament en res que Espanya consideri prou important, ja siguin curses de braus o la llengua d’integració dels immigrants.
Aquest és un tema que cansa, i molt, sobretot perquè els darrers atacs vénen per la banda lingüística, com gairebé sempre. Ara resulta que els defensors del bilingüisme (llegeixi’s Ciudadanos i Partido Popular) s’oposen a unes lleis que volen, precisament, potenciar el bilingüisme i garantir mínimament els drets dels catalans en aquelles àrees on l’espanyol és dominant i amb poques ganes d’adaptar-se a la llengua pròpia de Catalunya. La Llei de Consum vol garantir que les empreses i botigues respectin els drets lingüístics de catalans i espanyols pel que fa als rètols i informació i comunicació amb el client. El mateix passa amb la Llei del Cinema pel que fa a quotes d’exhibició en català, o la d’Acollida pel que fa a garantir que els immigrants estrangers aprenguin “també” la llengua pròpia de la societat que els acull.
Precisament la inefable Alícia Sanchez-Camacho deia ahir que tan bon català és qui parla en espanyol com qui parla en català. FALS, rotundament fals! Només pot ser considerat català (a efectes identitaris, no pas de ciutadania o de drets civils) qui té el català com a llengua “per defecte”, vol el millor per a Catalunya i la resta de territoris de parla catalana, i se sent plenament català.
Dit d’una altra manera: És català qui pensa i s’expressa sempre (o normalment) en espanyol, defensa els interessos de Madrid per sobre dels de Catalunya i s’identifica majoritàriament amb els símbols i la cultura espanyols? Algú consideraria alemany un ciutadà alemany d’origen turc que se sent turc i refusa la integració a la societat que l’acull?
No estem parlant de noms o orígens familiars, sinó de voluntat de ser i identitat cultural de cada persona. L’Alícia Sanchez-Camacho i l’Albert Rivera són ciutadans catalans, però no són, ni de lluny, catalans. I això no és donar carnets de catalanitat, cadascú lliurement s’adscriu a una identitat nacional, i aquests dos ciutadans ja fa temps que van decidir, lliurement, que eren espanyols. Això no és ni millor ni pitjor que ser català. És una opció personal i una manera d’identificar-se i veure el món. Ells defensen, ras i curt, els interessos dels espanyols a Catalunya, uns interessos que sovint van en contra dels interessos d’una Catalunya rica, plena i lliure. Així de senzill.