Tinc tants llibres a casa que no em puc ni moure. Els llibres en paper generen molta incomoditat. Si partim de la premissa que la major part dels llibres es llegeixen una sola vegada (sí, la relectura està molt bé, però només es duu a terme amb una petita part dels llibres que alguna vegada passen per les nostres mans), quin sentit té acumular i acumular llibres i més llibres, dipòsit ideal per la pols i els seus amics els àcars?
Potser, quan els llibres electrònics desplacin definitivament el llibre en paper, i succeirà, solucionem el problema de l’espai. El llibre és un objecte magnífic, però té alguns defectes. En primer lloc, ocupa un espai preciós en aquests micropisos en els qual vivim una bona part dels joves d’avui dia. A més, com ja he dit, són una bomba per totes aquelles persones no gaire netes al·lèrgiques als àcars. I pitjor encara, els llibres pesen i si en teniu cap dubte, demaneu-l’hi a qualsevol persona que hagi hagut de fer un trasllat (i llegeixi, és clar).
El llibre electrònic és una solució a tots aquests inconvenients del llibre com a objecte en la versió paper. Tanmateix, si més no de moment, no soluciona un altre gran problema: el preu. Els llibres electrònics són molt cars, em continua compensant fer la inversió en el paper. És clar que hi ha altres coses molt més cares de les quals la gent no sembla adonar-se. En el darrer Saló del Manga al qual vaig assistir, els joves es queixaven del preu, segons el seu parer, abusiu dels llibres i no veien que les llaminadures que compraven a la paradeta corresponent de la mateixa fira, sí que eren abusivament molt més cares. Però ja se sap, sense dades empíriques a mà, el preu just de les coses depèn dels ulls de qui mira i de l’ansietat amb què compra.
En resum, malgrat tots els inconvenients pràctics, de moment em quedo amb el paper. No sols per romanticisme, sinó també per pragmatisme econòmic. Bé, ho admeto, i també per romanticisme (i molt!). M’agrada deixar llibres als meus amics. Com puc deixar-los un llibre electrònic sense passar per la pirateria? Evidentment, no puc deixar-los-hi el dispositiu de lectura, perquè llavors jo ja no llegeixo. Però la raó principal és que m’agraden els llibres amb taques de cafè, de xocolata, amb anotacions i dedicatòries que d’una manera immediata i irremeïable et condueixen cap a la persona que te’l va regalar; a la persona que va pensar en tu quan el va veure i que es va prendre uns instants per pensar la dedicatòria que incloïa en un llibre que passava a ser teu. M’agrada aquell llibre de la col·lecció “Tria la teva aventura” amb una taca de sang perquè tot just m’acabava de caure una dent de llet quan me l’estava llegint, o aquell altre al qual li falta un tros de pàgina perquè se la va menjar un pastor alemany al qual m’estimava molt i que ja no és amb mi o un infame diccionari d’anglès que em va regalar el meu pare quan jo tenia set anys pensant que així, aprenent paraula per paraula, jo, tan llesta, acabaria parlant anglès com si hagués nascut a Londres.
M’agrada la materialitat d’allò intangible, i aquí no m’estic referint a la literatura, de la mateixa manera que m’agrada parlar amb la gent en persona i no per telèfon. Allò inaprensible té un constant risc de desaparèixer i jo sóc una apologeta de la permanència.
