20 de desembre de 2019, Sant Celoni
Mentre el país —i Europa— mirava cap al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, i mentre Espanya observava atònita com Carles Puigdemont i Toni Comín —Clara Ponsatí ho faria més tard— entraven pletòrics al Parlament Europeu i recollien les seves acreditacions com a flamants europarlamentaris electes, a la localitat del Montseny estava tenint lloc un acte que, potencialment, també podria canviar el curs dels esdeveniments del país.
Lògicament, el focus mediàtic estava fixat indestriablement a Brussel·les, on tots els mitjans europeus i mundials narraven amb una barreja d’estranyesa i entusiasme com la lluita del David Puigdemont contra el Goliat Espanya es decantava, altre cop, a favor del més petit. Per tant, no resulta pas insòlit que un esdeveniment com el que va tenir lloc al teatre Ateneu de Sant Celoni passés pràcticament desapercebut a nivell informatiu. Tanmateix, l’acte prou que va existir, i prou que en sentirem a parlar en un futur no gaire llunyà, si és que en sabem jugar la basa amb intel·ligència col·lectiva.
Per començar, què és el que va succeir, exactament, a Sant Celoni, el passat 20 de desembre? Doncs va donar-se la culminació d’un procés estudiat de configuració de 112 Consells Locals per la República Catalana, que va tenir lloc de manera coordinada en aquella mateixa data. En altres paraules, va haver-hi 112 localitats —aviat és dit!— que es van declarar, concertadament, “espai lliure i sobirà”, sense estar sotmès a cap institució espanyola —estatal o autonòmica—. En tot cas, diuen, tan sols reconeixen l’autoritat del Consell per la República Catalana, la institució de construcció republicana a l’exili.
A Sant Celoni, doncs, es va visualitzar la posada en marxa d’una veritable xarxa de localitats d’obediència a la República Catalana declarada el 27 d’octubre de 2017, que emanava, al seu torn, del mandat del referèndum de l’1 d’octubre. Perquè els Consells Locals per la República són, en definitiva, la implantació al territori d’allò que vol representar el Consell amb seu Waterloo. Això és, desplegar políticament i social allò que les institucions autonòmiques no poden fer, arran de la forta repressió exercida per l’Estat espanyol. Aquestes institucions locals neixen, lògicament, per estendre un pont, absolutament necessari, entre l’exili i el territori.
Els Consells Locals
En sentit estricte, doncs, quina és la força d’aquests anomenats Consells Locals? Evidentment, el Consell local de la localitat de Mollfulleda —hi poso un poble imaginari per tal de no ferir susceptibilitats—, per si sol, no aconseguirà pas la independència de Catalunya; això és d’una obvietat excessiva. En canvi, una xarxa de Consells Locals que enllaci tot l’entramat del territori català de nord a sud, i de ponent a llevant, sí que tindria un potencial demolidor i pràcticament definitiu. En efecte, si s’aconsegueix una xarxa nodal horitzontal d’uns 700 Consells Locals distribuïts pel Principat, segurament, podria exercir una pressió insostenible sobre Espanya que podria desencadenar una reacció demolidora capaç d’acabar amb els fonaments de l’Estat a Catalunya —per entendre’ns, tal com va succeir amb les eleccions municipals del 13 d’abril del 1931 en què, després que als principals municipis guanyessin partits republicans, 24 hores més tard Alfons XIII s’exiliava i es declarava la II República. Crec que no cal dir gaire més, oi?
En resum, el Consell Local és una eina que sorgeix del poble —de baix cap amunt—, que decideix declarar-se lliurament territori lliure i sobirà, com a part integrant de la República catalana —representada, de moment, pel Consell per la República a l’exili—. Aleshores, un cop declarada aquesta intenció, l’incipient Consell Local de Mollfulleda desplegarà projectes i activitats de construcció republicana, i les seves bones idees podran ser compartides i implementades pels altres Consells Locals d’arreu de Catalunya. Per tant, aquesta xarxa a què al·ludíem alhora construeix i és construïda, alhora fa república i es fa amb la república. Això és la intel·ligència col·lectiva ben entesa.
Llavors, que el 20 de desembre 112 localitats es declaressin espai lliure i sobirà representa, sens dubte, un acte trencador sense precedents. Perquè mentre que el Consell per la República s’erigeix com l’eina que, des de l’exili, contribuirà al creixement del futur Estat català en un pla d’internacionalització, ofensiva judicial, diplomàcia i eines digitals, els Consells Locals en representaran la seva implantació al territori —amb permís de l’Assemblea d’Electes.
Acció política del segle XXI
L’establiment dels Consells Locals serà una implantació, a més, que prioritzarà que l’individu, la persona, el poble, sigui posat al bell mig de l’acció política. Aquí, aleshores, resideix la força dels Consells Locals, en tant que nova manera de fer política, d’acord amb l’era que ens ha tocat viure. Això és, amb un contracte social en crisi, la democràcia participativa del segle XX ha de cedir gran part de la seva hegemonia a la democràcia directa en què el poble es pugui expressar directament, més enllà de l’acció dels seus representants electes.
És clar que ser al bell mig de l’acció política implica conquerir nous drets, però també adquirir-ne unes responsabilitats noves, i aquí rau part de la seva força. Atès que la iniciativa neix de baix cap a dalt, el poble —entès com la gent— adquireix el rol de ciutadania activa, i s’espera que prengui part indestriable de la transformació social. En altres paraules, ja no serem súbdits d’una monarquia, sinó ciutadans d’una república, amb totes les responsabilitats que això implica. Si ens equivoquem, la culpa serà nostra; si l’encertem, el mèrit serà també de tots nosaltres i, per tant, ens el sentirem més com a propi, en tant que corresponsables directes d’aquesta construcció social.
Estiguem atents i atentes a tot allò referent als Consells Locals per la República Catalana —sorgits de la feliç idea del poble d’Amer l’estiu del 2019—, perquè ens aproparan a passes de gegant cap al nou Estat. I, si veieu que al vostre entorn no existeix tal cosa, lluiteu per establir-la, per unir-vos a la intel·ligència col·lectiva, a la xarxa interconnectada que, de ser nombrosa, implicarà la consecució de la República de facto.
Hi apostem?
David Ferrer (@DFerrerC), autor del llibre Des de l’exili (Ed. Pòrtic)
[© de la fotografia: María José Tintoré (@boiraintensa)]
