Els catalans nouvinguts, pares i mares fundacionals de la República Catalana

En els darrers quinze anys, el nostre país ha estat el territori d’Europa que ha rebut més població estrangera. Els percentatges del Principat, com els del País Valencià i els de les Illes, han superat, de molt, la mitjana europea. Es cert que arran de la regularització endegada pel govern socialista en la legislatura 2004-2008, moltes de les persones nouvingudes van poder “normalitzar” una presència  prèviament  reclamada de mà d’obra barata per part de l’empresariat. Desgraciadament, la Llei d’Estrangeria aprovada pel PSOE, tot i que certament endreçava una mica la desgraciada política promoguda pel PP de permetre l’arribada de persones sense garantir-los drets i afavorint l’explotació laboral que patien, deixà forats enormes relacionats amb el difícil procés per a l’adquisició de la nacionalitat, la restricció a l’accés de serveis públics o la vulneració de drets fonamentals en els mateixos CIE.
L’escenari de progressiva i relativa normalització arran de l’existència d’una majoria de persones regularitzades a través de la residència permanent o l’adquisició de la nacionalitat va fer passes regressives enormes amb la crisi econòmica. La població immigrant, avui per avui un dels sectors econòmicament més desafavorits de la societat, se n’ha ressentit de forma singular en la mesura que, més enllà dels patiments comuns a tots els ciutadans, alguns els són exclusius. Valen els exemples de la irregularitat sobrevinguda per a les persones que perden el permís de residència en restar aturades o exhaurir les prestacions o els efectes de les noves disposicions que els impedeixen accedir a la sanitat pública.
Per acabar-ho d’adobar, el govern espanyol ha suprimit els Fons d’Acollida i no endega els Plans d’Integració, mentre desballesta a velocitat vertiginosa l’Estat del Benestar i ofega econòmicament els governs autonòmic, bo i oferint tan sols plans de retorn. En paral•lel, la feina d’acollida i integració fa aigües: famílies amb fills amb nacionalitat tenen els pares en situació irregular, són milers les famílies immigrades sense accés als serveis públics i la segona generació comença a donar mostres de molts problemes d’integració.
Com que som una societat plural i cada vegada més multiètnica, el que ens cal és garantir la identitat de cadascú a través de la construcció d’una realitat/sentiment de pertinença comuna basada en els drets i deures de ciutadania en la nació catalana. Dit en paraules de republicanisme català: volem bastir cultura pública comuna fonamentada en el respecte a les identitats nacionals, culturals, lingüístiques i religioses de cadascú, sota l’empara dels valors republicans de la igualtat de drets i deures i la superació de les desigualtats jurídiques, administratives i econòmiques. En definitiva, llibertat, fraternitat, igualtat i socialització de la riquesa.
En el procés endegat al Principat per exercir el Dret a Decidir i fer realitat la República Catalana, tothom hi és cridat. Però, sens dubte, hi són cridats els nous catalans (i cal reclamar-los-hi) arribats al país de tot arreu en els darrers anys. Ells s’han de convertir també (com tota la resta de catalans) en pares i mares fundacionals de la República. En benefici de tots, dels que avui trepitgem aquesta i de qui ens continuaran.
Perquè ni als catalans nascuts al país o arribats de fa molts anys ni als vinguts de fa poc, avui per avui, se’ns reconeix la nacionalitat catalana.
Tots i totes som, només, a punt de conquerir-la.