Els catalans no som prou durs

Com la totalitat de pobles del món, els catalans tenim punts forts i febles. Entre les nostres febleses nacionals està, indubtablement, la de no saber ser prou durs. Des dels mítics dies de la “venjança catalana” a Grècia, sembla com si tots plegats haguéssim perdut pistonada.
De la gran paleta de sentiments humans pocs són tan absoluts, genuïns i profunds com el desig de justícia. I si de debò ens indigna la injustícia i l’opressió, hi ha un moment a la vida que haurem de mostrar-nos ferms, durs, inflexibles i àdhuc intransigents. Atenció! No cal confondre la duresa amb la visceralitat, la violència ni amb l’odi. L’odi irracional, generalitzat, indiscriminat, irreflexiu, fruit de la ignorància, el desconeixement i/o la superstició, que ha estat causa de grans sofriments en l’extensa història de la humanitat. Que quedi clar que, en cap cas, és aquest sentiment el que reclamem pels nostres connacionals.
En canvi la duresa pot ser positiva i noble. És un sentiment que ens manté en plenitud el vigor psíquic. Que no ens fa baixar la guàrdia davant els nostres adversaris. Que ens permet identificar els causants dels mals que patim i ens mostra el camí per a superar-los definitivament, reparant l’ordre espiritual pertorbat pels opressors.
Aquesta dinàmica, agradi o no, és el que ha actuat sempre com a combustible de la història. Perquè quan la duresa s’allunya de l’odi i el ressentiment, genera justícia. Provoca un efecte reparador i catàrtic sobre el greuge, el dany i l’ofensa. Així, només amb les ànsies de redimir i vindicar el patiment dels esclaus es va aconseguir abolir l’esclavitud. I la derrota de la tirania i el feixisme va iniciar-se amb el crit venjatiu dels oprimits, que es van mantenir ferms en llurs objectius irrenunciables.
Acceptaria que se m’esmenés la plana si no fos aquest el mateix esperit de justa intransigència que va sentir algú tan diví i alhora humà com Jesucrist quan, tralla en mà, va expulsar els mercaders que havien convertit el temple de Jerusalem en una cova de lladres. El mateix sentiment que va envair al propi Francesc Macià, qui no va dubtar en agafar les armes per alliberar Catalunya després de sentenciar que “Espanya és la nostra enemiga”. La mateixa conclusió a la que va arribar també un patriota insubornable com Daniel Cardona: “Si Catalunya vol seguir els camins infinits de la seva eternitat, no pot mirar Espanya amb altres ulls que els d’un enemic”.
Si en els moments clau de la nostra història els catalans haguéssim esmolat més aquesta faceta potser les coses no ens haurien anat tan malament. En les molt recomanables memòries d’Octavi Viladrosa, titulades “Sang, dolor, esperança”, l’històric militant d’Estat Català i fundador de l’FNC exposa el desastre ocorregut a la rereguarda barcelonina durant la darrera guerra civil, on els extrems de la quintacolumna es tocaven. Per una banda es donava butlla als pistolers anarquistes relacionats amb els assassinats dels germans Badia i d’altres catalanistes, mentre que coneguts simpatitzants del falangisme aconseguien càrrecs a la defensa antiaèria de la ciutat, sense que cap autoritat s’hi oposés malgrat les denúncies.
Aquests darrers no solament reduïen l’eficàcia de les bateries sinó que marcaven els objectius a bombardejar pels feixistes, sent corresponsables de la mort de molts civils, la majoria dones i nens. Tots ells van ser degudament recompensats pel nou règim i ningú va tenir la lucidesa o el coratge de fer-los pagar les seves vileses i traïcions. Sens dubte avui dia, aquests individus assedegats d’anticatalanisme, engrossirien les files de la Societat Civil Catalana, l’associació Som a Temps, o el Movimiento 12-O. Que potser exagero? A la presentació de la dita Societat Civil Catalana al teatre Victòria de Barcelona es van corejar les mateixes consignes bordades pels neonazis que van assaltar el centre cultural Blanquerna de Madrid el passat 11 de setembre. Quan grups ultres com VOX, MSR i PxC aplaudeixen fervorosament l’entitat que ha d’agrupar als ressentits anti-independentistes, és quela veuen com la plataforma idònia des d’on imposar els seus escabrosos objectius. Perquè l’espanyolisme pot presentar diferents formes però sempre té el mateix fons. Comencen negant el dret a decidir i acaben negant l’Holocaust. O a l’inrevés.
Qui sap si ara fa 75 anys els catalans vam perdre per no saber passar comptes quan tocava. Per no tenir clar on era l’enemic ni comprendre l’amenaça que representava. Aquest 2014 som davant una altra fita decisiva per a la nostra història col·lectiva. Estarem a l’alçada d’aquest moment cabdal? Si ens escamotegen la consulta, sabrem resistir amb totes les nostres forces l’escomesa dels enemics de la llibertat i la democràcia? Vacil·larem alhora de plantar cara als col·laboracionistes que voldran boicotejar-la? Sabrem defensar Catalunya fins a les últimes conseqüències si l’estat espanyol la prohibeix o no en reconeix els resultats?
S’acosten temps difícils en els que caldrà tenir molt afinat el sentit patriòtic per reclamar justícia i, si s’escau, duresa. I si en el moment suprem veieu algú que flaqueja en aquesta determinació, recordeu-li les sàvies paraules del polític mallorquí Joan Estelrich: “Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput, si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu sentimentalisme. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins”.