Des de l’independentisme sento veus que diuen que la indignació de la gent pel desastre de les infraestructures que la recent nevada també ha posat de relleu, farà que més gent obri els ulls i se sumi a l’adéu a Espanya. És una ingenuïtat i s’equivoquen de ple. Passa just el contrari. El populatxo català, lluny de lligar caps en el que suposa l’evidència d’una espoliació econòmica de colònia i que es tradueix en les tercermundistes infraestructures que tenim, associa el desastre a nosaltres mateixos. I no només en tant que espanyols, sinó que espanyols desastrosos, la vergonya d’Espanya, els espanyols més ineptes i odiosos de totes les Comunidades Autónomas, cosa que per tant ens ha de fer minvar encara més l’autoestima, acotar el cap i fer-nos perdonar davant el nostre botxí per la nostra demostrada ineptitud. El rentat de cervell i l’estupidesa ja té això. Fa veure el món a l’inrevés, i allà on en aquest cas hi hauria d’haver un cop de puny sobre la taula, revoltar-nos i, amb la revolta, consegüentment fer-nos créixer l’autoestima, hi ha tanmateix més autoflagel·lació.
No hi ha res, doncs, que faci reaccionar aquest poble, perquè cada evidència que ho hauria de fer és interpretada en sentit contrari per un error conceptual que resulta clau per desactivar-nos. El català mitjà, fins i tot el que es considera catalanista (i curiosament més d’un autoanomenat independentista), té tan inoculada al cervell la seva espanyolitat, que qualsevol revés que rep, per gruixut que sigui, és interpretat com una mancança pròpia i no un mal infringit pel veí. El català considera el seu mal com un càncer generat pel seu propi cos, pel qual no pot culpar per tant a ningú altre sinó a si mateix per no haver fet la dieta correcta. Catalunya veu el mal que li infringeix Espanya com un mal que es provoca a si mateixa en tant que regió espanyola. Per això no veu l’enemic en l’altre, sinó en si mateixa, perquè al veí no el concep com a tal sinó com el pastís del qual forma part. I quin sentit té revoltar-se contra un mateix? Aquesta és al meu entendre la raó per la qual el català no fa res per més que rebi. Al contrari, com que no entén de què tracta la pel·lícula, com més rep més passiu esdevé. Per a Espanya, aquesta confusió catalana no cal dir que és perfecta. Com més ens maltracten més ens autoodiem, més febles som: com més ens esclafen més disculpes els demanem per la nostra insignificança i ineptitud. I la qüestió encara és més perversa quan, a sobre, encara veiem el cinisme espanyol d’enviar-nos l’exèrcit fent funcions d’ONG per salvar-nos la vida davant el que nosaltres, criatures com som que no se’ns pot deixar soles, no sabem arreglar sense el seu ajut. És un cinisme no cal dir que intel·ligent, productiu per a Espanya, atès que el catalanet acaba veient el seu botxí com el seu salvador. És certament el paradigma de la humiliació, de la indignitat. Però així són les coses.
Tal com ho veig, és un problema sense solució de continuïtat pel cercle viciós que suposa. I és que per desactivar l’exposat error conceptual cal la independència, però a la independència no s’hi arriba sense haver resolt aquest error. Els catalans tenim un problema. I aquest problema som nosaltres mateixos. Però per la raó oposada a la que aquest poble erròniament ha assumit.
