Els catalans fomenten la violència

Ho dic molt seriosament, sense ironia i amb alarmant preocupació: els catalans estan fomentant perillosament la violència. La seva submissió canina a Espanya està donant ales a l’Estat espanyol perquè augmenti l’agressivitat dels seus humiliants atacs, que de moment són verbals i legals, però sens dubte cada cop seran més acarnissats, i en tots els sentits. Fins i tot un animal sap que si no es fa respectar l’acaben devorant. Ho sap un animal, però no pas un català, vet aquí el nivell de la seva idiòcia. Els catalans, en comptes de tallar d’arrel l’escalada de violència que estan patint anant de pet cap a la independència, encenen el foc d’aquesta violència amb la seva passivitat submisa, masoquista, sabent que qui té les de perdre en aquesta foguera és el seu propi poble. Un cas d’estudi psiquiàtric.
 
Escolto l’opinió de molts catalans que diuen, optimistes i cofois, que si Espanya ataca és perquè està acollonida pel procés independentista a Catalunya, i que per tant és la prova que aquí anem pel bon camí. Déu n’hi do. Perquè la cosa va justament a l’inrevés: si Espanya ataca és perquè s’adona ara més que mai, i justament gràcies al fet que els catalans branden l’estelada com mai, que amb Catalunya té barra lliure per escopir-li a la cara i cruspir-se-la viva, perquè el veí espanyol comprova dia rere dia que, per grossa que la faci contra els catalans, aquí no passa absolutament res. Espanya sap que, fins i tot en temps d’eufòria independentista, no rebrà ni la més mínima oposició catalana més enllà de la queixa eterna, de la lletania patètica, del bla bla bla infantil del gosset petaner.
 
L‘infantilisme del català el fa actuar talment com el nen a qui a l’escola li trenquen la cara i es limita a esperar que el papa Europa vingui a  treure-li les castanyes del foc, i això malgrat l’evidència que el papa Europa passa olímpicament de Catalunya talment com d’un fill no desitjat i, doncs, només font de possibles problemes. Els catalans no fan res per si mateixos, esperen que els altres facin les coses per ells i s’animen entre ells limitant-se a dir-se ben cofois com de fantàstics són i com d’impresentable és el veí, talment una masturbació col·lectiva, un gregarisme patètic per sentir-se acompanyats dins la bombolla autista de falsa protecció que els evita fer l’única acció realment convenient: enfrontar-se a Espanya transgredint la seva llei. El problema és que amb aquesta actitud imbècil catalana Espanya empeny i està a punt de rebentar no pas aquesta lamentable bombolla, sinó la nació on s’inscriu. No es pot jugar amb foc, i els catalans l’estan atiant de manera suïcida. Covardia suïcida, en dic jo.
 
Mentre els catalans perden el temps llepant-se les ferides sobre com els maltracta Espanya (des de quan l’enemic regala carícies?) amb cimeres i consells per a la transició nacional, Espanya va de cara a barraca cap a la destrucció nacional catalana.
 
Mentre el tal Consell per a la Transició Nacional a aquestes altures de la pel·lícula encara sento que posa sobre la taula “fórmules alternatives a l’estat propi”, és a dir; mentre de manera al·lucinant encara ignora que qui té davant és l’enemic i contempla la possibilitat de continuar d’alguna altra manera que no sigui l’actual dins d’Espanya, Espanya no contempla res més que eliminar la nació catalana del mapa. Per alguna cosa és l’enemic.
 
Mentre el covard Govern dels catalans no vol entendre que la violència es combat amb violència, i en canvi s’entossudeix a distreure’s replicant les lleis espanyoles en comptes de violar-les; mentre fa el mec aplicant càndidament la raó amb paraules boniques i solemnes per combatre les invectives espanyoles en comptes d’aplicar l’astúcia i l’audàcia com a forma de violència intel·ligent, Espanya s’ho mira prenent el vermut. Mentre el Govern diu que combatrà per la via estrictament democràtica els atacs espanyols, els espanyols es peten de riure amb el fet que la via democràtica a què diu voler recórrer el Govern català es basa curiosament en la legalitat de l'enemic espanyol que, per a més despropòsit en l’actitud del Govern, els espanyols mateixos s’encarreguen de violar; mentre el tal Consell es dedica a malbaratar energies, doncs, en idees contrastadament estúpides, Espanya es dedica a concentrar l’energia en el seu objectiu d’extermini.
 
Mentre encara hi ha qui s’estranya que a Espanya no hi hagi pla B en comptes de preocupar-se del pla A català (la independència, l’únic pla possible), està, per cert, perdent de vista que a Espanya no hi ha hagut mai pla B perquè la seva raó essencial de ser és i ha estat sempre la depredació paràsita fins que, com passa ara, se’ls acaba el botí i fora d’això no en saben més ni en volen saber, i amb raó: mentre hi hagi rucs catalans, ells no aniran a peu. Això sí, el problema que tenen ara és que els catalans continuen sent rucs, sí, però ja no els queden forces per continuar carregant.
 
En fi, mentre els babaus catalans pronunciïn com lloros esnobs la paraula indignació sense saber què significa i, lluny d’això, l’utilitzin com a escut de fum contra la pròpia reacció, continuaran alimentant l’escalada de violència actual, que només ha fet que començar. Els catalans tenen molt mala peça al teler. La peça que ells mateixos estan fabricant.
 
Ricard Biel