L’altre dia escoltava la tertúlia dels matins de Catalunya Ràdio. En un moment determinat, els comentaris varen ser sobre un estudi fet per la Secretaria General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, a partir del qual s’havia notat un descens en l’ús de la llengua catalana a molts d’indrets de Catalunya. Els tertulians intentaven trobar una explicació assenyada a aquest fet i la majoria estaven plenament d’acord, que en els últims 10 anys, la població havia augmentat en més d’un milió i mig d’habitants i que la majoria eren immigrants adults. Es parlava sobre el fet que uns eren marroquins o berbers, altres eren de l’Europa no comunitària i molts eren espanyols o llatinoamericans; aquests darrers com que coneixien el castellà no veien la necessitat d’aprendre la llengua catalana. S’anaven fent intervencions assenyades sobre la qüestió fins que es varen posar a parlar de les maneres que existien per capgirar la situació.
Quan es parlava de la possibilitat d’assistir a cursos per aprendre català, algú va apuntar un dels problemes principals que és el fet de canviar de llengua i passar normalment a la castellana amb els interlocutors castellanoparlants. Per exemple, quan es parla amb un àrab de llengua tamazigth, que desconeix el català i el castellà i es troba amb un català que s’intenta explicar en castellà, aquest àrab ja sap quina és la primera llengua que ha d’aprendre una vegada arribat a Catalunya. I la segona, ja veurem si l’aprendrà, dependrà de la necessitat.
Va ser en aquest moment que un dels tertulians va fer una referència als anys 70, per dir que en aquell temps els catalans, entre ells els seus pares, sempre emigraven a la llengua de l’interlocutor, especialment si aquest parlava en castellà. I deia que en els anys 70 del segle passat es feia així i actualment, acabant la primera dècada del segle XXI, se seguia fent el mateix i argumentava que això ocorria, perquè els catalans som així, a vegades deia els catalanets som així i no tenim remei, no som com els britànics, que no canvien perquè estan orgullosos de la seva llengua; els catalanets som així i no hi ha res a fer. L’argumentació d’aquest tertulià em va indignar.
Em va indignar que s’oblidàs dels 300 anys de repressió, prohibicions i persecució que ha patit la llengua catalana i els seus parlants. Em va enrabiar que s’oblidàs de les prohibicions que es varen fer als mestres i els càstigs als alumnes quan es descobria que parlaven català; de les multes sofertes per aquesta raó; dels insults patits durant el servei militar si parlaves amb un amic teu en la teva llengua; del fet que tothom et digués que era una qüestió d’educació parlar en castellà quan hi havia una sola persona castellanoparlant en el grup. Em va exasperar que no pensàs en els motius que varen tenir molts de pares per posar-se a parlar en castellà als seus fills, perquè no sofrissin les vexacions i les humiliacions que havien patit ells. Però també em va enutjar que no hi hagués cap dels altres tertulians que el corregís en aquest aspecte.
Avui encara gran part de la societat catalana pensa que ha de canviar de llengua per educació. No hi ha manera d’inculcar la lleialtat lingüística a molts catalanoparlants, que prefereixen evitar el conflicte lingüístic abans de provocar-lo, quan aquesta és l’única solució. La societat civil i el Govern han d’actuar al mateix temps, i per això, tots els habitants de Catalunya han de tenir el deure de conèixer el català igual que a l’Estat espanyol es té l’obligació de conèixer el castellà. I si això no és possible dins Espanya, ho ha de ser dins una Catalunya independent.
