Catalunya és Europa i vol ser tan europea com sigui possible. És a dir, necessita esdevenir un estat més de la Unió Europea. I, en aquest sentit, és ben evident que l’estat espanyol no permet que els catalans siguem tan europeus com hem estat, com volem ser i com necessitem ser.
Bona part de les dificultats i dels reptes de futur que planteja l’actual crisi econòmica i moltes de les amenaces per a l’estat del benestar passen per Europa. Les institucions europees determinen el nostre marc de relacions laborals, els aranzels per a les nostres indústries, els horaris comercials de les nostres botigues, el nostre sistema universitari, la producció dels nostres pagesos i les captures dels nostres pescadors. Qualsevol català que treballi o estudiï, que vengui o compri en un comerç, i que begui llet o mengi peix, hauria de saber que, en bona mesura, totes aquestes qüestions es decideixen a Brussel•les.
Els catalans no podem renunciar a ser-hi presents. Necessitem obtenir-hi informació de primera mà, hem d’exercir el dret a fer-hi sentir la nostra veu i tenim el deure d’intentar fer respectar, tant com sigui possible, els nostres interessos. No ens podem abandonar en la mol•lície, no podem rendir-nos, hem d’aprofitar totes les oportunitats, tots el camins i totes les eines. I, des d’aquesta perspectiva, malgrat que sigui absolutament legítima, la nostra abstenció només serveix per incrementar el poder d’aquells que no prioritzen la defensa del nostre país.
Article publicat a El Triangle (digital) el dimarts 3 de febrer de 2009
