BONS AUGURIS PER PUIGDEMONT

Els aires polítics comencen a somriure a Puigdemont i afavoreixen l’equació “referèndum o referèndum”. En la sessió d’investidura, Rajoy, obligat per la composició de la càmera i per la natura de la investidura, va acceptar dialogar i transaccionar els pressupostos i les grans qüestions del calendari. Evidentment, Catalunya és el primeríssim problema de la pròxima legislatura espanyola.
 
En el seu discurs, Rajoy  es va mantenir ferm, però va haver d’admetre que no podrà seguir amb l’estratègia judicial, sobretot si augmenten els processos jurídics i la resposta del carrer esdevé més desafiant i massiva. Va suggerir un “no tenir-ho clar, encara”, però va acceptar que l’estratègia dels tribunals ja no li funcionava.
 
De fet, no és el mateix tenir una majoria absoluta, que disposar només d’una minoria àmplia. Abans Rajoy presumia el constitucional al seu servei. Cosa que li permetia el domini del calendari i el control del dany. Ara ja no gaudeix d’aquesta potestat. I l’agenda Puigdemont anirà escalfant les tibantors entre Madrid i Barcelona, fins a la roentor.
 
Rajoy ha signat un pacte amb C’s, per a garantir la “unitat d’Espanya” i el PSOE li aconsella d’obrir una comissió parlamentària que tracti les solucions. Tot va en la línia d’ampliar l’estratègia judicial. Obrir-la a la política. Debatre les qüestions. Justament el que Rajoy volia evitar i estalviava.
 
L’escenari de la política afavoreix Puigdemont. És el seu ambient. Perquè els mateixos espanyols admeten que la repressió conforta als més abrandats, però no és cap desenllaç. Rajoy i el PP volien, primer, la capitulació de la Generalitat i la derrota i desfeta del sobiranisme. El Constitucional tenia aquesta missió. Caragolar als responsables amb sancions i penes. Després ja en parlarien, de les alternatives.
 
Ara, però, Rajoy i el PP conformen un govern dèbil, obligat a enraonar. De manera hauran d’oferir un discurs. Un discurs, que analitzi els moviments socials, institucionals i legislatius dels catalans, que faci plantejaments i valoracions i que doni oportunitats.
 
L’encert de l’equació “referèndum o referèndum” del President rau en el seu caràcter democràtic. Els pobles i les societats solucionen les seves diferències amb el vot. No els cal renunciar a ser allò que són, ni els cal immolar-se. Rajoy es veurà obligat a acceptar que som una nació. I, si bé els estats tenen lleis, quan aquestes no resolen els conflictes, aleshores s’ha d’enraonar i votar.
 
Isidre Palmada
Banyoles,  2/11/16