No sóc prou objectiu perquè conec, per haver-ne estat objecte, les tècniques que apliquen per optimitzar l’eficàcia dels seus equips professionals. Pur eufemisme per amagar allò que en realitat són pràctiques sectàries que s’apliquen amb eficàcia per explotar al màxim la capacitat dels seus treballadors. Els resultats es poden llegir clarament en les estadístiques de malalties mentals entre els professionals del sector.
Potser sóc massa subjectiu, per haver-ne estat subjecte comercialitzador, quan afirmo que els productes financers, tots i qualssevol productes financers, estan basats en criteris indecentment abusius que juguen sempre amb les cartes marcades. Ja se sap: La banca sempre guanya.
La banca sempre guanya perquè al món qui ha manat sempre és el calé. Expressat d’una altra manera, el joc pel control de la riquesa és la font de totes les energies negatives que somouen el món. I queda molt clar que, pels qui mouen els fils d’aquest joc, les persones no compten o compten poc i són sempre contemplades com a objectes d’explotació o subjectes de consum.
No sóc objectiu quan afirmo que el principi ètic central de la banca és la hipocresia. No ho sóc perquè l’aplicació d’aquest principi a la meva tasca professional em va convertir en incompatible i em va incapacitar per seguir exercint l’ofici.
No sóc objectiu perquè des de la meva modestíssima activitat empresarial he estat víctima no solament de les meves pròpies limitacions tècniques, econòmiques i professionals, sinó també de la goluda predació dels bancs, seguida de la postergació estigmàtica dels empestats a la que m’ha abocat el sempre anònim i impersonal “sistema financer”.
No! Jo no puc ser objectiu. Però és que ni podent voldria ser-ho, perquè sóc subjecte i víctima, com tots nosaltres, com la immensa majoria de nosaltres, de la voracitat insaciable d’un sistema econòmic que fins i tot quan fa fallida recorre a les cartes marcades per fa trampa. Una trampa que tornem a pagar tots plegats.
No havíem quedat, segons les regles del seu propi joc, que el sistema regula? No ens deien, una vegada i una altra, que és el mercat qui dóna i treu totes les raons de caire econòmic? Dons, com es justifica, ara que la crisi financera ha fet petar el propi sistema, que no és el mercat qui regula sinó que, una vegada més, hem de pagar els plats trencats els més dèbils?
Les mesures anticrisi passen per abocar els diners públics (sortits del nostre esforç i treball) al cabàs foradat de les entitats financeres. Les mateixes que han provocat el desastre i que segueixen fardant, amb una impudícia repugnant, d’uns comptes de resultats que exhibeixen uns guanys immorals.
Unes entitats financeres que després d’haver-se dedicat secularment a vendre el fals producte de la CONFIANÇA (que, al seu entendre és només unidireccional, és clar) l’han acabat rebentant completament fins a provocar una crisi d’abast mundial sense precedents. Però no només això, sinó que ara reclamen als poders públics els seus drets de vassallatge i cuixa.
No en tenen prou amb la connexió directa amb el corn de l’abundància sinó que, a més, ara volen que els comprem les rampoines arnades a preu de nou de trinca. Això són els anomenats “Bad Banks” i no una altra cosa.
Es pretén la creació, amb diner públic és clar, de Bancs escombraria que es dediquin a comprar als altres Bancs (els de debò) allò que eufemísticament anomenen “actius contaminats” i que es refereixen als crèdits amb problemes de cobrament o garantia per una banda i a les inversions en actius especulatius que han resultats ser merderada pura, per una altra.
La pregunta és: Què en faran de tota aquesta pasterada els Bad Banks? Jo diria que està clar, no? Ens els faran empassar a cullerades d’un en un a cops d’impostos i retallades socials. No heu sentit el Governador del Banc d’Espanya? Ho trobo espectacular. Espectacular…les penques del paio, és clar!
Tenim una crisi brutal causada per l’avarícia incontinent dels magnats econòmics, avalada per la ineptitud interessada de les classes polítiques dirigents. Són els lladres i els seus còmplices. Una xarxa que s’estén arreu del món amb nom propis que, de mica en mica van sortint a la llum. Noms d’empreses, noms de persones. Alguns llunyans, d’altres propers, tots igual de bruts i d’indignes.
Hi ha molts noms, però, que es queden al llindar de l’escàndol, indemnes, immunes, intocables. Noms recoberts de vàries capes de falsa honestedat i protegits per un gruix d’interessos (i de calés, és clar) que els fan invulnerables a qualsevol sotrac. Me’ls miro i em vénen arcades. Per més que llueixin la seva agilitat esquivant sabates, la seva fatxenderia fatxa amb un “new look” de fals progre demodée o vulguin dissimular la seva opulència roba-carteres rere la imatge d’un triomfador amb elàstics vermells, per a mi no són més que la manifestació viva de la misèria moral humana, l’encarnació de l’antítesi d’uns valors en els que encara vull creure.
Jo no sóc objectiu, probablement no sóc ni just ni equànim. Ni vull ser-ho. Potser no sóc més que un garlaire ressentit. Tant m’és! Però sabeu què? A mi em segueixen produint tanta repulsió com menyspreu.
Que què hi podem fer? I jo què sé! Probablement molt poca cosa. Pel què fa a mi, ja fa temps que miro d’inculcar en els meus el rebuig ètic i frontal per l’actual sistema financer i els seus agents. He insistit en el meus fill que mirin d’allunyar-se’n tot el possible i recomano a tothom que practiqui el rebuig social cap a unes activitats econòmiques i uns oficis que ens haurien de resultar execrables. No ataco als pobres treballadors bancaris. Cadascú es guanya la vida com pot, però això no treu que em produeixin un sentiment de llàstima que no puc evitar. Dels que s’ho creuen, però, dels que es converteixen en acòlits fidels dels seus amos, d’aquests en fujo com dels empestats.
Potser en un futur sabrem canviar aquest model i evolucionar cap a un sistema financer equilibrat, que no es basi en el lucre sense límits ni escrúpols, sinó en un millor sistema de distribució de la riquesa i una eina global de finançament just. Ho sabrem fer?
Si no ens en sortim en això, voldrà dir que no tenim remei.
