Acabo d’escoltar els arguments d’una de les tres famílies que van presentar la querella perquè el castellà sigui, juntament amb el català, llengua vehicular a l’escola catalana. Uns arguments pobres d’una mentalitat tancada i nacionalista. Una senyora que malgrat haver nascut a Catalunya, mai no ha volgut parlar català.
Una entrevista que fa aflorar els prejudicis que tenen la minoria espanyolista a casa nostra, que tot defensant un suposat bilingüisme, demanen de fet un monolingüisme espanyol. El que em sap més greu de tot plegat és l’efecte que aquesta mena de pares poden tenir en els seus fills: seran ells tan intolerants i culturalment inadaptats com ells, o obriran els ulls i veuran que si ets a Roma has de fer com els romans?
Diu aquesta senyora que els seus fills tenen un nivell deficient d’espanyol. I de català, com el tenen de català? i d’anglès? Ella bàsicament demana escoles catalanes en què el català hi sigui testimonial, com per exemple a l’escola alemanya d’Esplugues, on els nens reben una classe de català a la setmana, i cinc d’espanyol, amb nens nascuts a Catalunya que no saben la nostra llengua. És això el que vol ella? Quan la Sílvia Còppulo l’hi pregunta, ella diu que vol una escola en català i en espanyol però, sincerament, no penso que se la cregui ningú quan diu això. El seu menyspreu per la nostra llengua i pel que el nostre Parlament ha decidit molt majoritàriament durant els darrers 30 anys no tenen pas cap valor. Ella vol a Catalunya el que tots els colons volen quan són fora del seu país: imposar el seu idioma i costums i la seva llei, així ells poden continuar vivint aquí com si ho fessin a Valladolid.
També comenta que els seus fills barregen el català i l’espanyol. I això la fa esverar. Aquesta senyora desconeix que les persones bilingües barregen inicialment els idiomes, sobretot quan saben que l’interlocutor comprèn les dues llengües. És la llei del mínim esforç. També la desespera rebre notes dels mestres de l’escola amb faltes en espanyol. Guaita, com fa també l’Esperanza Aguirre, potser ella també ha anat a una escola catalana?
Amb persones que per motius ideològics no dubten a imposar el seu criteri a tot un poble, que democràticament ha decidit unes lleis de protecció de la nostra llengua que el seu Estat ha reprimit i perseguit durant segles, què més hi podem dir? Se m’acut una cosa, políticament incorrecta, però moralment justificable: si no li agrada viure a Catalunya, ja sap on ha d’anar, oi?
