Des de l’arribada fa uns anys de la immigració de fora de l’Estat als Països Catalans, se senten veus queixoses que diuen que no s’adapten a allò nostre en la versió catalana, i no se adaptan a lo nuestro en versió espanyola. Faria riure si no fos perquè fa plorar. Per poc que analitzem el cas dels catalanets queixosos, només cal veure com des que es produí la immigració massiva espanyola s’han dirigit a aquesta gent en espanyol, no fos cas que no sé què, i la immensa majoria de descendents d’aquells catalanets, potser per no perdre la tradició, continuen fidels a l’extermini de la pròpia llengua. Jo no vaig viure aquells anys cinquanta i seixanta, però no m’imagino el gruix dels catalans d’aleshores queixant-se de la manca d’integració dels immigrants espanyols que arribaven perquè, a banda que no eren temps per poder dir gaires coses, i menys en aquest sentit, només cal veure com ha funcionat sempre, no sols en el franquisme, el rentat de cervell espanyol a casa nostra. No dubto que els catalanets devien assumir que en realitat nosaltres érem nacionalment el mateix que ells, és a dir espanyols, i per això s’estalviaven el comentari amarg de la integració. Ara no. Ara es veu que és diferent, perquè sovint inconscientment el catalanet considera diferent la nova immigració, per no dir que la considera, aquesta sí, immigració de veritat. La d’abans sembla que no ho va ser, i tot indica que per la mateixa raó per la qual un català de La Seu d’Urgell no es considera immigrant si es trasllada a viure, posem, a Barcelona. Tant se val, doncs, Barcelona, La Seu, Vélez Rubio, San Lúcar de Barrameda o Viladecavalls, perquè com es veu tot és nacionalment el mateix. Clavadet. Només cal veure els telenotícies de TV3 per adonar-se’n. Deu ser per això que, com a bons espanyols que són, els catalanets s’han intentat adaptar en tot moment a lo suyo a casa nostra, i amb tota lògica perquè per a aquest català curiosament lo suyo és lo nuestro porque somos lo mismo, pronunciat no cal dir-ho amb un accent marcadament nostrat. En fi. Encara hi ha qui veu en aquesta distinció nacional la barrera de la intolerància i l’estretor de mires, quan en realitat, a banda de definir un simple fet incontrovertible, el que demostra és un profund respecte per la riquesa humana, aquesta expressió que curiosament sempre té a la boca el fals universalista, bel·ligerant com és contra tot nacionalisme llevat naturalment de l’espanyol, només faltaria. Un universalista que, per cert, no s’està de preguntar-me si no em canso de parlar sempre del mateix, i quan li responc si ell no es cansa de ser sempre tan fantàsticament sideral tanca la boca i somriu perquè suposo que, perspicaç com és, deu trobar en la meva resposta més evidència que sóc monotemàtic. No hi fa res, però. Pesadet com sóc, li continuo dient que si sempre parlo del mateix és perquè la situació sempre és la mateixa atès que hi ha qui, com ell, no es cansa mai de defensar-la i des d’una posició de força avantatjada. I afegeixo que potser el dia que deixin de fer-ho callaré per sempre i amb el meu silenci seré l’home més feliç del món, perquè no se m’acut bé més preuat que la llibertat.
Després hi ha aquest determinat immigrat espanyol que, per no dir res en català, no diu ni bon dia i no obstant això es queixa de la no-integració dels immigrants nouvinguts a lo nuestro. No m’estranya que no s’hi integrin, pobra gent, jo tampoc mai no m’hi he integrat, i confesso que per falta absoluta de voluntat. Demano, doncs, disculpes per la indelicadesa de no integrar-me als espanyols a la meva pròpia terra i perdre’m el privilegi de sentir-me integrador. I prometo que des d’ara em convertiré en un català ben educat, d’aquells tan políticament correctes que adopten el mateix discurs d’aquests immigrants del brau a l’entrecella i de molts dels seus fills i néts, els quals es podrien qualificar de desintegrats si no fos perquè per desintegrar-se cal abans haver-se integrat. No, naturalment que no ho faré. Em repugnaria adoptar tal discurs xenòfob contra uns nouvinguts d’arreu del món que en principi no tenen cap prejudici ni animadversió nacional pels Països Catalans, a desgrat que aquests catalanets s’oblidin que, de fet, són els espanyols que tenen al costat bramant la mateixa queixa els qui de veritat no s’adapten a allò nostre i amb l’argument més o menys conscient, però sempre feixista i mesquí, de la pretesa espanyolitat comuna.
