Un dels films que procuro no perdre’m cada vegada que el projecten és La caça de l’home, d’Arthur Penn, protagonitzat per Marlon Brando i Robert Redford. No revelaré el seu argument, deixo per al lector que vegi el film si ho desitja. Si ho comento és perquè darrerament me l’ha recordat la previsible i covard manera d’actuar d’un petit grup de lectors d’aquest diari així que n’han tingut l’oportunitat, arran d’una suposada acusació meva de censura d’un article que vaig escriure denunciant un editorial propagandístic del tripartit publicat al Directe, que no dubto que fins i tot Goebbels hauria subscrit pel que fa al seu nivell de manipulació.
Sap greu haver-ho constatat, però cal dir que aquests lectors han posat de manifest un dels aspectes més fètids i vergonyants de la condició humana i que ja quan jo era petit manifestava el tonto de la classe, altrament anomenat espieta. Era aquell nen que, impotent a causa de la seva manca de raons, recorria a la penosa tàctica de buscar la complicitat del mestre malparlant-li del company que l’irritava. Però això no és el més retorçat. Atès que l’espieta era un petit hipòcrita, mesquí i precoç aprenent de feixista, se sentia tan feble que sabia que l’única manera que tenia de vèncer el company no era només denunciant les preteses agressions de què es creia víctima, sinó comunicant al mestre que la víctima era ell. L’espieta mirava, doncs, de posar llenya al foc per provocar la indignació del mestre i que fos aquest qui, com a màxima autoritat i sentint-se ofès, li fes la feina mentre l’espieta se li amagava darrere els pantalons.
Però és clar, si aquest comportament ja era penós haver de constatar-lo en infants, provoca vergonya aliena haver de veure’l entre suposats adults. Perquè a aquests lectors que em voldrien penjat els va faltar temps per, talment com les hienes humanes del film de Penn, aprofitar que el meu article denunciava l’editorial del Directe per fer-ho servir com a arma, és a dir com a pretext per muntar la comèdia hipòcrita de posar el crit al cel i defensar el diari a capa i espasa, naturalment a fi només de convèncer-lo que sóc el papus i per tant que em facin fora. I val a dir que, com que tota misèria té el seu costat divertit, del que no s’adonen és que, emprant aquesta argúcia, el que en realitat van fer és insultar els responsables del Directe en dubtar de la seva intel·ligència, creient que serien tan babaus de deixar-se influenciar pels aitals cants de sirena. Aquests lectors ni ensumen que no seran precisament els seus brams allò que hauria de facilitar-los la meva expulsió -és a dir, la victòria de la seva impotència-, sinó justament la mateixa impotència que senten i que, en tot cas, podrien arribar a sentir alguns responsables d’aquest mitjà. De manera que, lloant el diari, el que fan és insultar-lo. Però és clar, que no es preocupin, perquè no penso fer ara jo d’espieta plagiant-los la tàctica comunicant al diari l’insult de què és víctima per part dels qui tot d’una li dediquen lloances.
Però he de dir que, si ja prou trist és el que acabo d’exposar, i que de fet només pot tenir interès per al lector atent com a simple detall d’aquest aspecte miserable de la condició humana, el més greu és el que de tot plegat es deriva nacionalment. I és aquesta covardia traduïda en la hipocresia tirana del políticament correcte, revelada en aquest cas en forma d’arma llancívola; és aquest capteniment que, per poc que s’observi, és el resultat del que els espanyols han anat inoculant al poble català i que fa que, mentre aquí perdem el temps en mesquineses anant per la porta del darrere entre nosaltres, el veí no perdi el temps i entri a l’una per la porta del davant omplint la nostra sala. Aquesta és la seva victòria i, per desgràcia, no tan sols la derrota dels nyeu-nyeus catalans, sinó de tota la nostra nació.
