“Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l'opressió”
Preàmbul de la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides
No tindran prou presons per tanta gent ni per tanta dignitat. Senyors de la Fiscalia, del Tribunal Suprem, dels partits constitucionalistes i del consens de la misèria, quan abans se’n facin a la idea de que la voluntat d’un poble no es doblega a base de repressió ni d’amenaces (que només serveixen per demostrar la seva indecència moral i intel·lectual) abans podran començar a prendre la justa mesura de les coses i mirar de fer propostes polítiques per mirar de trobar la solució d’un conflicte polític.
Que pretenen vostès que ens neguen els drets polítics, econòmics i socials? Que mamem permanentment la cultura de la derrota? Que assumim una vida de frustració i submissió? Que renunciem a ser poble? Si aquests són els seus propòsits han de saber que estan fracassant, perquè la nostra rebel·lia i insurrecció contra vostès és l’essència de la lluita per la nostra llibertat, la que s’articula en una expressió sense complexes, sense imposicions, ingovernables com som.
I sí, de forma clara, per a que no caiguin en confusions, parlarem de rebel·lió, d’insurrecció, de no sotmetiment al seu ordre de misèria no com un element retòric, visual, sinó com un exercici de dignitat i de sentit vital. I algunes fem una crida desfermada a aquest fi i efecte: la nostra insurrecció i rebel·lió la farem des de la desobediència a la seva autoritat mitjançant la resistència pacifica i activa, sempre de forma no violenta, perquè el monopoli de la violència, de les agressions, de buidar els ulls, d’arrasar els carrers en càrregues policials és el seu monopoli, el seu llenguatge. Tota per vostès. Seva és la violència, ja sigui en forma de cops de porra a les veïnes de Múrcia que s’oposen a la construcció del mur de l’AVE, o les violències que pateixen les joves d’Altsasu i les activistes repressaliades per rodejar el Congreso, per no parlar de la violència que provoquen els desnonaments, el rescat als bancs, les pensions que no donen per una vida digna, l’atur estructural, i aquesta societat patriarcal i masclista. Si volen parlar de violència fem-ho, però no ens vinguin amb mandangues sobre com de violent és cremar un container o pintar un aparador.
No siguin il·lusos i pretenguin que acceptarem sense més el seu ordre que ens condemna a una existència de misèria i precarietat. No pretenguin obtenir la nostra adscripció i lleialtat cap el seu Estat espanyol. Algunes ja no aguantem més el seu odi, ni el seu menyspreu perpetu, ni la seva incomprensió. No volem justificar-nos més, haver-nos d’explicar en tot moment ni creure en romanços de duro. Entenguin d’una vegada que som ingovernables perquè no assumim la imposició de pertinença al seu Estat espanyol ni a cap altre Estat que ens negui l’essència de la nostra llibertat.
Sí el seu problema és que no poden comprendre que no vulguem ser espanyols i això els genera un odi inconfessable, un odi vers la diferència, el que hauran de fer és treballar-s’ho i mirar de superar-ho, ja vindria sent hora. Però molt em temo que això no serà així i de nou afilaran les seves citacions i interlocutòries de merda. Endavant, facin-ho, perquè seran moltes, milers les persones que hauran d’investigar, imputar, perseguir, empresonar i intentar silenciar. Som moltes més de les que poden assumir per continuar fent passar per democràcia i “Estat de dret” el seu mer formalisme democràtic. Davant de la tirania i la manca de garanties democràtiques a l’Estat l’espanyol no ens queda més opcions que rebel·lar-nos.
La democràcia, i el seu exercici efectiu, va molt més enllà del simple fet de votar, va molt més enllà de l’existència del multipartidisme. Són molts els indicadors a tenir en consideració a l’hora de valorar si un sistema polític és democràtic o no. Alguns d’aquests indicadors són el tractament del dret a la dissidència, la llibertat d’expressió, la separació de poders, la independència judicial, per citar nomes alguns. I en aquest sentit a dia d’avui a l’Estat espanyol aquests indicadors estan en suspens perquè preval la pervivència del propi Estat per damunt de garantir els drets de totes les persones.
Quan la llei (i en aquest cas es fa referència a la Constitució espanyola) és un element que serveix per denegar drets i llibertats, com està passant actualment a Catalunya, la rebel·lió és el darrer recurs per superar aquesta opressió. Per aquest motiu, senyors de la Fiscalia, som moltes les que fem una crida a la rebel·lió en tota regla. No tenim por que ens vinguin a buscar, si ho fan aquí els esperarem. Sí, això és un elogi a la rebel·lió, una crida a la mobilització massiva, constant i permanent, a la resistència activa i pacífica com a forma de superació d’aquest estat de les coses, d’aquest marc legal que ens nega la plena llibertat i els nostres drets polítics, socials i econòmics. Només trencant la seva normalitat podrem construir la nostra normalitat, aquella que passa per posar la vida al centre de la vida.
