Seguint les passes de Sòcrates (a qui l’oracle de Delfos va considerar l’home més savi de Grècia, en confessar que “tan sols sabia que no sabia res”), Erasme de Rotterdam també inicia el seu Elogi de la follia amb una cita similar de Sant Pau: “Qui de vosaltres es tingui per savi, que esdevingui neci per tal d’ésser savi”.
De fet, amb una estratègia molt intel·ligent, Erasme cedeix la paraula a la deessa Follia. Quelcom que li permet desplegar un discurs magistral, punyent i persuasiu; atès que “només els necis tenen el privilegi de dir la veritat sense ofendre”. I, des de bon començament, tota l’obra és un seguit d’irreverències encantadores i fascinants. Així, per exemple, davant d’un auditori ple de descreguts, la deessa inicia el seu discurs sense cap modèstia, tot anunciant que es proposa realitzar el seu propi encomi: “Poc m’importa el parer dels savis actuals que troben estúpids i insolents els qui es fan llurs propis elogis. És ben estúpid, potser, però tanmateix adient. A la Follia, ¿què li ha d’escaure més que esbombar les seves glòries i cantar-se les llaors? Qui em descriurà millor que jo?”.
Immediatament a continuació, reconstrueix el seu llinatge. Filla de Plutó (l’Afany de lucre) i Hebe (la Jovenesa), fou alletada, a les Illes Afortunades, per Meté (la Embriaguesa) i Apèdia (la Ignorància). I, entre els seus companys, destaquen Filautia (l’Amor propi), Colàcia (l’Adulació), Lethe (l’Oblit), Misopònia (la Mandra), Hedoné (la Voluptuositat), Trifé (la Mol·lície) i Anoia (la Demència). Un currículum més que suficient per proclamar-se com a veritable deessa de la vida i del plaer, amb qui tothom té un deute impagable. Tant és així que, malgrat les lloances d’Homer i de tants altres envers els déus olímpics, qui regeix la vida de tots ells és –precisament– la mateixa Follia. Doncs, sens dubte, ella és el fonament dels matrimonis, les amistats, les arts i les guerres. I, per tant, és l’origen de la vida, de la felicitat i del coneixement.
Per tal de demostrar les seves afirmacions, la Follia repassa un per un els estaments socials i les activitats professionals dels humans (savis, erudits, reis, prínceps, nobles, teòlegs, artistes, dones, vells, infants…). Simples actors d’una immensa i interminable comèdia social, construïda sobre la falsedat, la hipocresia, la set de glòria, el menyspreu, la vanitat i la perversió. De tal manera que els déus olímpics es fan un tip de riure a costa de les ridiculeses humanes i Crist intenta en va de fer entendre les seves ensenyances als membres de l’Església. En realitat, els humans es comporten com un simple grapat d’insectes: “En resum, qui contemplés des de la Lluna (com va fer-ho en altres temps Menipos) l’innombrable garbuix dels mortals, es pensaria que veu una munió de mosques o de mosquits barallant-se entre ells, fent-se la guerra, posant-se trampes, robant, divertint-se, jugant, naixent, caient, morint. I costaria de creure les accions i les tragèdies que provoca un animalet tant petit i amb una vida tan breu. Perquè de vegades només la lleugera ventada d’una guerra o d’una pesta n’arrossega i anihila milers de milers.”
Article escrit amb Violeta Tello
