Actualment és impossible trobar a Europa un moviment civil i social similar al de Catalunya. I això és així perquè a la societat catalana hi ha un desig de llibertat profundíssim. Hi ha una energia i un dinamisme tremendos. Us puc assegurar que Europa, per aquest motiu, ens admira. I m’atreviria a dir que, per primer cop, ens comença a prendre seriosament. Ens comença a respectar. Només cal veure com la premsa internacional ha tractat el procés de les consultes d’independència. Habitualment, els mitjans europeus presenten una visió força distorsionada de la realitat catalana, en part perquè els corresponsals internacionals s’ubiquen a Madrid (i per tant, reben una influència directa de la brunete mediàtica i de l’ambient polític de la capital de l’Estat). En canvi, en la cobertura dels referèndums del cap de setmana passat, han sigut molts els mitjans europeus que han presentat la iniciativa en termes positius (Le Monde, Libération, BBC, etc.). Quan fem les coses bé, és a dir, amb decisió i, alhora, amb seriositat guayem molta credibilitat.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=1d4pcYGC_78[/youtube]
(Vegeu la intervenció al centre de premsa de l’Osona Decideix a Vic. I aprofito per felicitar l’organització de la sala de premsa. Hi vaig intervenir en dues ocasions i, malgrat la quantitat de periodistes que hi havia i les entrevistes que es feien pels passadissos, només vaig trobar facilitats -una mostra més de la implicació i de com de seriosament els voluntaris es van agafar la seva tasca-. Senzillament, admirable.)
Per cert, em pregunto què se n’ha fet de tots aquells que deien que això del catalanisme era fruit d’una classe política catalana radicalitzada, que arrossegava una societat poc interessada en els temes nacionals? On són els teòrics de la Catalunya oficial i la Catalunya real? Les desenes de milers de voluntaris per organitzar els referèndums, un fet inèdit a Europa, ha desacreditat aquesta tesi un cop més -i, aquesta vegada, d’una forma contundent.
