El profesor Jerry Z. Muller va publicar un treball amb aquest títol en Foreign Affairs el passat març-abril, que ha generat un debat intens i ha estat replicat el juliol-agost a la mateixa revista pels professors Habyarimana, Humphreys, Posner, Weinstein, Rosecrance i Stein, amb contrarèplica de Muller. Les Universitats on hi són inclouen Columbia, Georgetown, Harvard, UCLA, Stanford…
Denuncia Muller el relat familiar hegemònic de la historia europea del segle XX: el nacionalisme va provocar dues guerres, i en conseqüència els europeus l’han abandonat des de 1945, i entrat en una era postnacional d’institucions comunes que progressivament s’estén a tot el continent i és model a tot el món. En conclusió, el nacionalisme no ha estat més que una desviació trágica en el camí de l’ordre pacífic, liberal i democràtic.
En realitat, és la victoria del nacionalisme el fonament de l’estabilitat europea, perquè ha assolit la identificació d’Estat i Nació, bé per la creació de nous Estats quan s’independitzen nacions que en formaven part d’un Estat aliè, bé perquè l’Estat al servei de la majoria nacional ha mort, expulsat o assimilat les minories nacionals i les ha fet desaparèixer. Agradi o no, és el procés de separació de nacions i identificació de l’Estat i la Nació el que continua a Europa, i a la resta del món, perquè el que compta és la creença subjectiva en la realitat d’un ‘Nosaltres’ comú, que inclou els propis i exclou els aliens: les nacions existeixen, cada nació hauria de tenir el seu Estat, i tots els ciutadans de cada Estat han de ser membres d’una sola nació.
El triomf d’aquest programa, indica Gellner, no és un error històric estrany, sinó efecte de les més profundes corrents de la modernitat: la competició militar entre Estats crea la necessitat d’expandir els recursos estatals, i en conseqüència d’un continu creixement econòmic, que depén del nivell de formació dels ciutadans i de la facilitat de les comunicacions, que duen a promoure l’educació i una llengua comuna. Les societats modernes es basen en la premissa igualitària que tothom pot aspirar a qualsevol posició económica, en teoria, però en realitat no tothom és igual, perquè la prosperitat depèn no solament de la capacitat individual, sinó del ‘capital cultural’, les habilitats i usos que ajuden persones i grups a triomfar…o a fracassar. Per exemple, segons rebien més educació i s’urbanitzaven, els txecs, polonesos, eslovaquis i ucraïnians van topar-se amb el fet que les posicions clau en l’Estat i l’economia estaven ocupades pels ciutadans de la nació dominant, així que reclamen (i han obtingut) un Estat-nació propi, on són els amos, i dominen la política, nodreixen el funcionariat, i controlen el comerç que quan no tenien Estat en dominaven els nacionals dominants, que eren uns altres.
L’alternativa a l’Estat propi, si l’Estat aliè no és propici, és l’extinció, com predia Lord Acton el 1862: “By making the state and the nation commensurate with each other in theory, (nationalism) reduces practically to a subject condition all other nationalities that may be within the boundary… According, therefore, to the degree of humanity and civilization in that dominant body which claims all the rights of the community, the inferior races are exterminated, or reduced to servitude, or outlawed, or put in a condition of dependence.”
Els liberals del segle XIX, I els socialistes, creien que l’extensió del comerç internacional duria la gent a valorar els beneficis mutus de la pau i el comerç, dins i fora de les fronteres, però no és això el que ha passat i passa, sinó el procés de “making the state and the nation commensurate”. El desembre de 1944 deia Churchill al Parlament: “Expulsion is the method which, so far as we have been able to see, will be the most satisfactory and lasting. There will be no mixture of populations to cause endless trouble… A clean sweep will be made. I am not alarmed at the prospect of the disentaglement of population, nor am I alarmed by these large transferences”.
El resultat d’un segle i mig de genocidi, neteja ètnica i assimilació forçada, i de les independències dels pobles que no s’han deixat destruir, és el triomf gairebé total del projecte nacionalista: amb escasses excepcions, cada nació europea té Estat propi, i cada Estat està format gairebé en exclusiva per una sola nacionalitat. L’harmonia europea post-1945 no es deu al fracàs del nacionalisme sinó al seu èxit, a l’extinció de les minories nacionals i a la coincidència de les fonteres nacionals i les estatals, que elimina tensions, estabilitza la configuració territorial, i permet un alt grau de solidaritat entre connacionals-coestatals.
La globalització canvia l’escenari: com més Estats s’integren en l’economia global, els dividends són per a les nacionalitats millor posicionades, que si són minories nacionals però més riques i amb més èxit que d’altres dominants, tractaran d’obtenir Estat propi, amb el risc de les respostes violentes per l’Estat al servei de la nacionalitat dominant.
De vegades la demanda d’autogovern pot assolir-se dins l’Estat existent, i cita els casos dels catalans, flamencs i escocesos, “almenys per ara”, gràcies a acords institucionals precaris i subjectes a recurrents renegociacions. Al capdavall, conclou Muller, “Ethnonationalism was not a chance detour in European history: it corresponds to some enduring propensities of the human spirit that are heightened by the process of modern state creation, it is a crucial source of both solidarity and enmity, and in one form or another, it will remain for many generations to come. One can only profit from facing it directly.”
Fora d’Europa aquesta mateixa qüestió, la identificació de Nació i Estat, es planteja amb característiques especifiques, que mereixen tractament a banda; com tambého mereixen les repliques i contrarèpliques dessús esmentades.
Només unes pinzellades per a catalans:
1.- Els provincians espanyols que administren Catalunya (i no em refereixo només a aquella mena de Diputació descentralitzada que usurpa el nom de Generalitat sinó a tot l’espai públic-organitzacions empresarials, sindicals, eclesiàstiques, etc), i els opinadors i intel.lectuals que els fan costat i en viuen, repeteixen com un mantra que la Nació i l’Estat no són importants i/o no són el que eren. No és el que en pensen a les Universitats americanes, ni el que pensen i actuen els que sí que en tenen, d’Estat. És l’efecte de la província, no assabentar-se de res i viure en circuit tancat: l’espanyol. Els hi és aplicable la máxima de Chaudhuri: la manca de poder corromp, i la manca absoluta de poder corromp absolutament.
2.- O Estat propi, o Estat propici, o extinció. La segona opció ha fracassat amb l’antic Estatut, amb el nou Estatut, i la matarà definitivament el Tribunal Constitucional espanyol. L’Estat on som els catalans subpirinencs no serà mai l’Estat dels catalans, en peu d’igualtat amb els espanyols, serà sempre l’Estat dels espanyols, al seu servei exclusiu i amb el propòsit i la pràctica constant i tenaç d’assimilar els catalans i fer-los espanyols.
3.- Només ens queda una opció real i assolible, la independència. L’alternativa és l’extinció per assimilació, perquè en democràcia no hi caben els altres mètodes que enumerava Lord Acton: extermini, servitud, il.legalització. Els espanyols i el seu Estat només poden fer amb nosaltres, ara, que posar-nos en situació de dependència. Com saben els amables lectors, s’hi rabegen i s’estan sortint. De nosaltres depèn que no se’n surtin i no desaparèixer, i només hi ha un mètode: l’Estat propi, la independència, perquè el seu Estat mai no ens serà propi ni propici.
Article publicat a la revista ‘Europa de les nacions’ (n.68) l’1 de setembre de 2008
