Eleccions bastardes.

De les eleccions del 21 de desembre es poden dir moltes coses,  excepte que són democràtiques. Per tal d’aplicar aquest adjectiu, la primera condició ha  de consistir  en que  les parts estiguin en  igualtat de condicions  a l’hora de debatre els programes, que es pugui elaborar  i proposar a la ciutadania un projecte col·lectiu de manera lliure  i, finalment, que l’àrbitre, en aquest cas la Junta Electoral, sigui Central, sigui Provincial, no beneficiï un  o diversos contendents en perjudici dels altres.
En aquest cas, no es dóna cap de les tres condicions.
En primer lloc, la igualtat entre les opcions que s’hi presenten no existeix. Ni legalment ni a la pràctica. Mentre uns poden presentar les seves propostes lliurement, amb els seus líders  participant als debats que es puguin celebrar, i adreçant-se personalment al conjunt de la ciutadania, d’altres han d’escollir les paraules per a no ser imputats penalment, han de renunciar a propostes clau del seu ideari i han de deixar en mans dels números dos,  i de vegades numero tres, la presentació de les seves idees davant els possibles votants.
En segon lloc, un dels projectes col·lectius que més arrelament té a la societat catalana actual, l’independentisme, no pot ser exposat ni defensat públicament a risc d’incórrer en delicte. Mentre les agressions a periodistes i seus de mitjans informatius resten impunes, la defensa de determinades idees, que posen l’accent en el caràcter pacífic de la seva realització efectiva, han estat suspeses i la seva defensa objecte de persecució judicial.
Finalment, l’actuació de la Junta Electoral, si no fora per la gravetat del moment, seria de fer riure; ha caigut en el grotesc, indigne de qualsevol país que s’anomeni a si mateix democràtic. Les prohibicions per anomenar els consellers, presos o a l’exili, en funció d’aquest càrrec, la negativa a que s’empri amb el president Puigdemont el tractament protocol·lari, que rep qualsevol que hagi estat President de la Generalitat, la censura als periodistes dels mitjans públics, la protecció addicional que reben els candidats del bloc del 155, la prohibició del groc…  
L’Estat espanyol  està demostrant ser més producte del règim franquista que no de la voluntat reformadora  d’aquells qui, venint de la clandestinitat, van participar-hi en el pas de la Dictadura a la Democràcia, la tant reivindicada Transició. Tots  els actors d’aquest “procés modèlic”, i especialment els segons, van prioritzar l’accés als mecanismes de poder i enriquiment personal sobre la defensa de la construcció d’un Estat democràtic. Això permet en aquest moment que  l’Estat actuï amb un tarannà pornogràficament feixista. Els ciutadans han passat a ser súbdits,  en el millor dels casos, o  reus d’alta traïció en el pitjor. La frase de l’ínclita Dolors Montserrat, “habrà que hacerlos entrar en razón”, referint-se als més de dos milions d’independentistes catalans, palesa el rostre infame de l’Estat. Perquè a més, ho diuen  amb naturalitat, perquè amb naturalitat contemplen una societat dividida, aquesta sí, en dos grans blocs: una minoria  il·luminada i detenidora del poder, la riquesa i la raó, i una majoria mantinguda eternament en minoria d’edat que, en realitat,   no sap què li convé, motiu que fa que els primers hagin de decidir–hi.
Les eleccions, per tant, esdevenen tauler de conflicte, i no espai de participació. Els uns empraran el vot com a arma de resistència i de reafirmació del projecte democràtic suspès pel 155, i els altres empoderaran la violència física, institucional i comunicativa per validar unes eleccions il·legítimes, producte d’un cop d’Estat institucional. Entendre aquestes eleccions altrament  és fer-nos trampes al solitari.