Encara no tinc clar si les properes eleccions al Parlament de Catalunya són una problema o una solució. No sé si ho són en una situació excepcional com l’actual, en què un dels poders de l’Estat espanyol, el Tribunal Constitucional més deslegitimat de la seva història, acaba de dinamitar pilars fonamentals de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La resposta catalana serà prou valenta, amb la campanya electoral a tocar? O precisament perquè som a tocar de les urnes, la resposta guanyarà dimensió política? No ho sé, dubto. El tacticisme dels partits i l’especulació per la propera cita electoral condicionarà el moviment de fitxa que li correspon ara al país? És a dir, les forces polítiques tindran el país al cap abans que el partit? Abans que el poder? Aquesta és la qüestió.
S’esgota una legislatura marcada pel debat sobiranista. Si el Tribunal Constitucional no hagués consumat aquest atemptat a l’autogovern català i a la voluntat expressada en referèndum pels ciutadans d’aquest país, la campanya i les eleccions haurien tingut un terreny de joc molt diferent al que ara s’acaba d’imposar des de Madrid. Els magistrats no només han tombat l’Estatut, sinó que han marcat, potser sense voler-ho, les regles del joc de la campanya electoral i la possible configuració posterior d’un govern que haurà de fer front a dues grans crisis: l’econòmica i la institucional. Els partits que tinguessin la pretensió d’imposar només l’agenda econòmica i minimitzar la institucional possiblement hauran de canviar de plans. Hi ha, insistentment, el doble eix: sortida econòmica de la crisi (esquerra-dreta) i sortida nacional (sobiranisme-autonomisme).
La magnitud de la tisorada estatutària ha marcat clarament un punt d’inflexió. Alguns intentaran que això s’oblidi en la manifestació del 10 de juliol, un cop desfogades les penes. Però, essent necessària una manifestació brutalment massiva, caldrà veure si l’exigència ciutadana amb les forces polítiques catalanes arriba fins al dia de les eleccions. Aquest debat, a Espanya ni interessa. A la comunitat internacional, sembla que tampoc no gaire. Per tant, com sempre, Catalunya només té els catalans per defensar-la. Estaran els partits a l’alçada de les circumstàncies?
