Quan d’aquí un segle els estudiosos (filòlegs, historiadors i musicòlegs si Catalunya arriba a guanyar-se la independència, o antropòlegs, arqueòlegs i forenses si no l’aconsegueix en breu) analitzin la música i l’humor català de la nostra època, hi haurà un nom fonamental, ineludible, referencial i recurrent en tots els llibres digitals i no digitals que es publiquin i pirategin: Frank Dubé.
Virtuós i polifacètic, Dubé té el títol de Professor de Música atorgat pel Conservatori Superior de Música del Gran Teatre del Liceu. I és el fundador de l’associació d’alumnes i ex alumnes del citat Conservatori, junta de la qual n’és president vitalici per aclamació popular.
El seu nom comença a sonar a partir del 1951, quan destaca com un dels participants més joves del Festival Internacional d’Acordionistes que es va celebrar al Palau de la Música.
La seva primera actuació musical autènticament mediàtica serà el 1954, a la prova inicial de Televisió amb públic que, al prohibir-se per ordre del Ministerio de Información y Propaganda de l’antic règim fer-se als estudis de Ràdio Barcelona, va acabar celebrant-se als locals de l’Escola de Ràdio Maymó.
També el 1959 és escollit per fer les actuacions musicals inaugurals al estudis de TVE al palauet de Miramar a Montjuic. Recordem que aquest edifici tan emblemàtic per a la televisió catalana va ser impunement mutilat durant el nefast mandat de l’alcalde Joan Clos.
El 1970 edita amb el segell “RCA-Victor” la seva obra musical “Proyecto Apolo” dedicada a l’arribada a la lluna de la nau nord-americana Apol•lo. I un any després, amb el seu grup musical estrena a Catalunya per primera vegada, a les discoteques “Madox” i “Revolution” de la Costa Brava, el cèlebre musical “Hair”, obtenint un gran èxit de públic femení.
En Frank va tenir dos grans mestres en la seva vida. Musicalment va ser deixeble del mestre Cristòfor Taltabull, autor de l’inoblidable “Madrigal”, amb qui va fer estudis de composició. Però no s’entendria completament tota la vida i obra de Dubé sense la influència d’un altre mestre: el professor Carles Muñoz i Espinalt, creador de la innovadora metodologia psicoestètica, que analitza l’ésser humà a través dels artificis que aquest necessita per sobreviure i autoafirmar-se.
Es van conèixer el 1971 per la insistència del perruquer Pasqual Iranzo i des de llavors els seus camins van ser inseparables. Va participar activament en una vintena de seminaris psicoestètics arreu dels Països Catalans i a Euskadi. A les primeres eleccions també col•labora en l’assessorament electoral dels partits Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya, just acabats de sortir de la clandestinitat.
Si algun aspecte caracteritza la vida i obra de Frank Dubé és el seu compromís ferm, radical, absolut i insubornable en pro de la llibertat nacional del nostre poble, o sigui, la independència de Catalunya.
Pioner en normalització lingüística, el 1978 va presentar al seu local d’espectacles, l’enyorat Musical Piscoestètic del carrer Buscarons, les primeres pel•lícules estrangeres doblades al català amb un text lliure de fort compromís nacional i agut humor surrealista. Actualment, bona part d’elles estan penjades a Internet i són considerades petites obres històriques d’art videogràfic.
El 1983 Carles M. Espinalt va fundar l’Associació de Practicants de la Psicoestètica, sent Dubé un dels primers socis. Va tenir el gran encert de gravar en vídeo les conferències magistrals que el professor Espinalt feia a l’hotel Balmoral. Aquests documents únics són una inesgotable font de saviesa, sentit polític i oratòria posada al servei dels catalans en particular i de la humanitat en general.
El 1986 obté un gran èxit quan edita el Maxi SIngle IN-THE-PEN-AND-CIA “Catalonia is not Babylonia” on reclamava, a ritme de Funky discotequer, la Independència de Catalunya. Aprofitant aquest ressò, va lliurar una carta en mà a Michael Jackson a l’Hotel Meridien on li demanava que cridés “VISCA CATALUNYA LLIURE!” si volia tenir l’èxit més gran que pogués pensar en el seu concert a Barcelona. La carta també va sortir publicada en català i anglès als principals diaris de Catalunya.
El 1991 dóna aixopluc al seu local als organitzadors del Festival que s’havia de celebrar al Palau de la Música per recaptar diners a benefici del Comitè Olímpic Català, on hi va actuar entre molts altres artistes la seva esposa Laura Martí amb el grup Barnanit.
El 1993 va ser un dels impulsors de la campanya “Per un nou tancament de caixes” que Santiago Espot va liderar contra els impostos abusius que l’ajuntament socialista de Barcelona, regit llavors per Pasqual Maragall, va imposar als empresaris i comerciants després dels Jocs Olímpics.
Pertany a Frank Dubé l’honor d’haver recuperat l’autèntic humor català, autòcton i nostrat, actualitzant-lo i revolucionant-lo. Un humor específic i singular, que ens diferencia dels altres pobles, especialment dels espanyols, per la nostra pròpia capacitat de riure tant de nosaltres mateixos com de les absurditats alienes.
És per això que tots els intents d’exportar programes d’humor catalans a les emissores espanyoles han fracassat estrepitosament. On nosaltres tenim un Joan Capri, els espanyols hi oposen un Juanito Navarro. Si nosaltres tenim un Frank Dubé, ells un Chiquito de la Calzada. Si de Catalunya és la rialla lúcida i intel•ligent, d’Espanya és la riota grollera i grotesca. Observem doncs que l’humor també és un bon motiu per independitzar-se.
Pensem com se’n devien enfotre els catalans dels anys trenta, influïts per l’agudesa del gran Francesc Pujols, d’entelèquies ridícules com “el imperio hacia Dios” i “la unidad de destino en lo universal” o allò tan estrambòtic d’ “¡abajo la inteligencia y viva la muerte!”. Consignes paranoides que encara ens farien riure ara si no anessin associades a tants crims i atrocitats comeses contra la nostra gent i la nostra cultura.
No em cansaré de repetir que tanta és la importància i originalitat de Frank Dubé que avui dia no hi ha cap humorista o xouman català de renom que no hagi estat influït, poc o molt, pel seu exemple i mestratge. Benaventurats els que alguna vegada han pogut gaudir del seu xou!
Per últim, només una anècdota. Recordo que de viatge a Sud-àfrica, vaig visitar el Museu de l’Apartheid a Soweto. Hi ha un pati central on s’han col•locat totxos dispersos gravats amb els noms de les víctimes de l’apartheid. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig descobrir-ne un inscrit amb el nom de Frank Dubé. Deu ser que és un nom d’aquells que confereixen caràcter i t’impulsen –sí o sí- a lluitar contra les injustícies i sacrificar la pròpia vida si s’escau, sense por i amb optimisme, per poderosos i malparits que siguin els enemics del teu poble.
