Sempre he pensat que els problemes se’ls ha de resoldre un mateix. Independentista com sóc quasi des que gemegava al bressol, estic poc acostumat a sentir-me recolzat en la causa sobiranista, sobretot pel que fa a persones o institucions de fora de Catalunya i estrangeres. És per això que, arribat l’esclat de la primavera catalana, l’inici de la qual bé podríem situar a cavall entre la malaurada sentència del Tribunal Constitucional envers l’estatut d’autonomia del juny del 2010 i la multitudinària manifestació independentista de l’11 de setembre de 2012, hom sentia certa estranyesa i fins i tot rebuig quan des de certs altaveus polítics i també civils es situava la internacionalització del conflicte català com a un punt clau i necessari per a un òptim desenvolupament del procés sobiranista. “Les castanyes se les ha de treure un mateix del foc”, és un pensament que recurrentment acudia al meu cervell davant aquestes proclames. Probablement, el fet de sentir-me rebutjat o simplement ignorat durant la major part de la meva existència com a independentista eren els causant d’aquests pensaments negatius, que m’empenyien a desconfiar de qualsevol hipotètic suport extern a l’àmbit català.
No obstant, el moviment independentista definitivament s’ha obert pas i ha trencat barreres, amb la via catalana com a principal ariet, aconseguint traslladar el seu missatge a l’exterior. S’han començat a sentir veus de fora que, de forma més o menys clara i valenta, defensen la causa independentista catalana públicament i transmeten un missatge de suport envers nosaltres. No és el cas, com tots sabem, de les principals institucions europees i els seus representants, tan gelosos de l’estabilitat d’aquestes i l’equilibri intern dels seus membres, però sí d’altres actors prou representatius i valuosos com els presidents de Lituània i Letònia (encara que fossin subtilment forçats a rectificar, posteriorment, pel ministre d’assumptes exteriors espanyol, Margallo), i, més recentment, el catedràtic de dret constitucional i internacional de la Universitat de Mont-Real i ex-diputat del Partit Quebequès, Daniel Turp, que també ha donat suport descaradament a l’independentisme català, i fins i tot ha anat més enllà subratllant que “Catalunya té tot el dret a decidir, també a través d’unes eleccions plebiscitàries, les quals legitimarien una posterior declaració unilateral d’independència. Si ho fa, tindrà amics que la reconeixeran”.
El cas és que Europa, i el món, comencen a fer-se ressò de l’esperpèntic atzucac en què l’estat espanyol ens té ficats a molts catalans, i mentre molts dels principals actors polítics estrangers opten pel silenci (que irrita més als unionistes que no als independentistes) alguns comencen a defensar sense embuts la nostra causa i fer-ne ressò, neguitejant així l’aparell estatal espanyol i proporcionant al mateix temps cordes d’on tirar a les institucions catalanes.
En aquest context, fins i tot una persona tossuda com jo comença a fer seu l’argument de la internacionalització del conflicte. És per això que vaig decidir col·laborar amb una entitat com Help Catalonia, centrada precisament en aquest àmbit i que compta ja amb tres anys de vida en els quals s’han aixecat molts telèfons i contactat amb moltes persones i institucions estrangeres per difondre el conflicte català més enllà de les nostres fronteres; però, més important, a l’altra banda del fil la majoria d'aquests actors internacionals no només han despenjat l’auricular sinó que han escoltat (i segueixen fent-ho) amb interès, han fet seves les idees, han establert ponts de diàleg i han ajudat a difondre el missatge de Help Catalonia arreu.
Ara ho veig clar, la internacionalització del conflicte no només ha de ser un complement per guanyar credibilitat a ulls del món sinó un dels pals de paller del procés, que permeti guanyar suports arreu que ajudin a fer palanca per deslegitimar completament les traves que l’estat espanyol ha posat, posa i posarà al procés pel dret a decidir de Catalunya.
Marcel Tarazona Carulla
